Les bones pràctiques

És un debat vell, els polítics “encausats” per la justícia han de dimitir perquè la seva funció es veu mediatitzada per aquest fet. El risc de ser condemnats és raó suficient per dimitir, no pot ser representant dels ciutadans qui pot ser culpable de violar la llei. Sembla senzill i no ho és, encara que mediàticament és inescapable. La raó resideix en les diferents maneres d'estar “encausat”, més pel fet de tenir culpa i poder ser condemnat que per la dimensió de la culpa i per tant de la importància de la condemna.

Darrerament dos partits, un de la dreta, CiU, i l'altre de l'esquerra, el PSC, han definit de manera idèntica com tractar els “imputats” que no són altra cosa que persones en qui el jutge instructor percep potencialitat de culpabilitat que en ocasions al llarg de la instrucció són anul·lades si els fets contraposen o desfan els dubtes raonables de culpabilitat inicialment conclosos.

L'acord és que qualsevol “imputat”, pel fet de ser-ho, deixi de tenir responsabilitats polítiques i es mantingui com a simple representant electe. La raó d'aquesta distinció és en el fet que si efectivament el polític “imputat” és posteriorment “desimputat” pot recuperar sense dilació  la seva responsabilitat, no necessita presentar-se novament a les eleccions perquè manté el seu càrrec electe, mentre que si s'hagués vist obligat a dimitir de tots els seus càrrecs polítics, inclòs el derivat directament de l'elecció, hauria de ser novament candidat i novament elegit. La decisió d'ambdós partits és clara i paral·lela. La practiquen amb els casos d'imputats que en aquest moment tenen. Hi ha hagut certes crítiques perquè s'ha considerat la decisió parroquial i corporativa, “els polítics sempre s'autoprotegeixen...”.

Que aquesta potencial culpabilitat doni lloc a perdre la representativitat política no hauria de servir per defensar que la imputat  ha de mantenir-se en un cert grau d'activitat pública perquè l'exemplaritat ha d'estar per sobre de la comoditat i tornar-se a presentar a les eleccions o recuperar un lloc públic de designació directe, si l'imputat és finalment exonerat, sempre és possible encara que no sigui fàcil o còmode. Si se seguís aquesta pràctica en contraposició a la pactada per CiU i el PSC, hauria de quedar clar que aquestes són les regles del joc de tots el càrrecs públics, i sabut això els ciutadans podrien optar o no per presentar-se a unes eleccions o acceptar o no una responsabilitat publica.

En contra de la tesi del manteniment total o parcial de la responsabilitat pública, la necessitat d'exemplaritat: la més petita ombra de dubte obligaria el polític a dimitir de tots els seus càrrecs. A favor, no causar un dany personal més gran de l'“estrictament” necessari si efectivament existeix la possibilitat d'anul·lació de la imputació...

En les circumstàncies actuals, en què la ciutadania desconfia dels polítics pels nombrosos i repetits casos de corrupció i per l'evident manca d'eficàcia en la gestió pública, sigui aquesta influïda o no per la venalitat i parcialitat interessada del polític, semblaria lògic adoptar una solució senzilla i per tant entenedora per a la ciutadania: tot càrrec públic que és imputat dimiteix automàticament de tots els seus càrrecs, responsabilitats assignades o escons guanyats en eleccions directes.

Aquesta decisió té un  problema. Atorga als jutges un poder total sobre el polític, el fet de ser “imputat”, qüestió que es determina sense necessitat d'una justificació formal i lliure de dubtes raonables, per simple indici, de valoració subjectiva del jutge, expulsa de la vida política l'afectat sense cap altra consideració fins a la sentència definitiva, sentència que en ocasions pot trigar anys.

En la societat en què vivim és cert que la corrupció està força generalitzada, però algú es pot fer la pregunta de si els jutges, pel fet de ser-ho, n'estan més lliures que la resta de la ciutadania. Si no fos el cas, la mesura d'expulsar de la representació política una persona pel simple fet d'estar “imputada” podria considerar-se excessiva i imprudent.

Seria, doncs, útil que tot el que fa referència a la relació dels partits polítics amb la justícia o amb el finançament quedés regulat per un acord que eliminés les ambigüitats i les interpretacions, i fos per a tots idèntica. Estant això millor que l'actual situació en què tothom interpreta les regles de manera parcial i interessada, és evident que no deixaria d'evidenciar una mancança de la nostra democràcia. Només el que és reglamentat s'ha de complir. Tot allò lligat amb les bones pràctiques, però que pel fet de ser-ho és interpretable, hem de donar per fet que serà viciat i això ens obliga a rigiditzar les relacions polítiques.

La Constitució Espanyola té 168 articles i el text ocupa 48 pàgines. La Constitució dels EUA té 7 articles i ocupa 11 pàgines. És la constatació que no ens podem fiar de les bones pràctiques dels polítics ni de les bones intencions dels ciutadans i, per tant, hem de definir i reglamentar-ho tot.

La Declaració d'Independència dels EUA diu: “Sostenim com evidents aquestes veritats: que tots el homes són creats iguals; que són dotats pel Creador de drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. Que per garantir aquests drets s'institueixen entre els homes els governs, que deriven els seus poders legítims, dels governats; que quan una forma qualsevol de govern es faci destructora d'aquests principis, el poble té dret a reformar-la, o a abolir-la, i a instituir un nou govern que es basi en aquests principis, i a organitzar els seus poders en la forma que estimin millor per aconseguir la felicitat i la seguretat [...], però quan una llarga sèrie d'abusos i usurpacions, dirigits invariablement al mateix objectiu, evidencia el designi de sotmetre el poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i proveir-se de noves salvaguardes per a la seva futura seguretat i felicitat [...].”

El text que reconeix el dret de revoltar-se contra la tirania és d'una modernitat que no té la Constitució Espanyola feta 190 anys després, que ho reglamenta i regula tot. Per això Espanya és un dels estats amb més constitucions: el temps les deixa obsoletes i no sabem esmenar-les amb l'acord de tots. Però el que cal remarcar és que la reglamentació i la regulació excessiva no és garantia de més llibertat, de preservació contra l'abús de poder del govern. Cal un equilibri delicat, derivat de les bones pràctiques i el respecte pels altres.