Negociar amb alternativa
L'experiència passada demostra que només amb una alternativa es poden negociar unes millors condicions d'encaix de Catalunya i Espanya o eventualment la independència
L'anàlisi desapassionada de l'elevat nivell de conflicte entre la Generalitat i el govern central porta a la conclusió que la seva intensitat i extensió no pot ser accidental, hi ha d'haver una estratègia de confrontació. Si fos així hauria de tenir causes objectives. Aquesta extensió del conflicte es produeix quan la Generalitat i CiU, el partit que la sosté, decideixen impulsar el sobiranisme plantejant com a base de la seva política el “dret a decidir”, i per tant el plebiscit que permeti als catalans optar per continuar formant part d'Espanya o ser independents. Davant d'aquesta decisió d'una part dels partits catalans que és políticament legitima, encara que es pugui pensar que és equivocada, el govern central sosté que no cap dintre de l'ordenament polític actual. Aquesta afirmació no es pot mantenir en l'absolut perquè hi ha interpretacions de la Constitució Espanyola que permetrien la consulta amb un acord del Parlament català i les “Cortes Generales”. Per tant, el que es pretén “impossible” manifesta simplement una voluntat ferma d'impedir-ho. Es barregen els arguments de la impossibilitat amb els de la no-conveniència, i això demostra que els segons són els reals i els primers, l'excusa per defensar-los.
És explícit i objectiu l'assetjament a la política catalana en qualsevol àmbit. En l'econòmic, el govern central apuja els impostos però no els reparteix amb la Generalitat en la proporció vigent. No paga el que deu a Catalunya d'acord amb un Estatut que encara no té cinc anys, i simultàniament obliga a complir un objectiu de dèficit el 2013 que suposaria una reducció de la despesa pública de 4.000 milions d'euros, que és inassolible, després de la ja feta els darrers tres anys, sense desfer part de l'estat de benestar. Obliga la Generalitat a finançar-se per pal·liar el no-pagament del deute del govern central mitjançant un préstec del fons de liquiditat autonòmic que genera interessos que òbviament s'han de pagar a càrrec del pressupost públic català i que superen ja els 2.000 milions d'euros/any. En l'àmbit de la llengua es pretén canviar el model d'immersió que ha donat excel·lents resultats tant en l'àmbit acadèmic com en cohesió social. Es recorre al Tribunal Constitucional contra la declaració sobiranista del Parlament quan no s'havia fet en el passat amb declaracions de caire similar. Es pretén controlar les oficines comercials de la Generalitat a l'exterior amb la raó força discutible que aquesta representació correspon en exclusiva a l'Estat, que fa poca acció comercial però tampoc vol que altres la facin, per raons d'autoritat malgrat que l'exportació és un component important del creixement. No prioritza, ni en els pressupostos generals de l'Estat ni demana clarament a Brussel·les les infraestructures essencials per a Catalunya, l'eix mediterrani, que resulten ser-ho també per a l'Estat, i simultàniament en finança d'altres tan innecessàries que les ha de tancar a l'explotació o nacionalitzar un cop inaugurades. Apareixen durant la campanya electoral uns documents apòcrifs de la policia considerats esborranys de no se sap què, que acusen polítics de la Generalitat de tenir diners en comptes secrets, per no declarats, a Suïssa. Dos mesos després el ministre de l'Interior ni en sap l'origen ni la raó de la seva elaboració i l'acusació és desmentida pels fets.
Semblaria aquesta situació, la intensificació de l'agressivitat que es produeix entre els adversaris, just abans de la negociació per fer-la des d'una posició de força i per tant d'avantatge. Hi ha tres sortides a aquesta situació: la rendició incondicional de la Generalitat per manca de recursos, la negociació just abans de l'entrada en fallida de la Generalitat, si el govern central ofereix una alternativa sòlida i creïble, i la celebració de noves eleccions que permetin la declaració unilateral d'independència al Parlament. La segona és la que s'ha obert tímidament pas les darreres setmanes en relació a l'objectiu de dèficit a complir el 2013. Si progressa i s'amplia pot ser un fracàs, si s'inicia sense les necessàries garanties sobre els continguts, els límits d'aquests, és a dir, què és negociable i què no, i quines seran les garanties que blindin els acords una vegada que s'hi hagi arribat: canvi constitucional?
No sembla viable, no ho ha estat mai, iniciar una negociació sense alternatives, és a dir, sense saber què es farà en cas de fracàs, perquè això suposa una feblesa que serà indefectiblement aprofitada per l'oponent. Per tant la via sobiranista, és a dir, la tercera sortida, no es pot abandonar perquè deixaria sense alternativa els negociadors. No és impossible que aquesta sigui una de les condicions que el govern central imposi per iniciar la negociació, perquè és precisament la possibilitat que vol anul·lar. Més enllà de l'emergència en què es troben les finances de la Generalitat, sorprèn l'entusiasme amb què ha estat rebut pels partits polítics catalans un tímid oferiment del govern central de relaxar l'objectiu de dèficit de les diferents comunitats autònomes pel 2013. Hi ha dues possibilitats: una és que la negociació es limiti a l'objectiu de dèficit. Cal aprofitar-ho, la Generalitat necessita temps i així en guanya. L'altra, més remota, és que es plantegi com una verdadera negociació entre el govern central i la Generalitat. En aquest cas és necessari no ser més proactius del que cal, perquè una negociació fallida produiria una extrema frustració i requeriria anys per recuperar la possibilitat de tornar a negociar i obtenir-ne beneficis tangibles.
La tercera sortida és la del president Companys el 1931, quan després de declarar la República Catalana va negociar amb el govern central de la República un nou Estatut per a Catalunya que va ser el de Núria, aprovat mesos després. En aquest cas, després d'aprovar al Parlament català una declaració unilateral d'independència, seria el moment de negociar el que d'altra manera sembla impossible d'aconseguir, l'agència tributària pròpia, un nou finançament que redueixi el dèficit a menys de la meitat de l'actual, la competència exclusiva i definitiva en ensenyament i llengua, etc. En aquest cas l'alternativa de la negociació no seria hipotètica sinó real, per això tindria força. L'experiència passada demostra que només amb una alternativa es poden negociar unes millors condicions d'encaix de Catalunya i Espanya o eventualment la independència. No és impossible que l'oferiment de negociació que ara sembla plantejar el govern central es degui a la credibilitat de la via sobiranista, seria una paradoxa amb una certa dosi de cinisme.
