Començar de zero
Aquest és un problema que no tindrà Líbia, però construir-ho tot des de zero no és tampoc una tasca senzilla
La caiguda del règim de Moammar al-Gaddafi, analitzada en un article recent de D. Vandewalle, es va produir com a conseqüència d'una guerra civil amb la participació determinant de França i el Regne Unit. Semblava que el buit de poder que es produiria amb la desaparició del dictador; l'escassa cohesió social del país, format per tres províncies heterogènies i relativament enfrontades –Cirenaica, Tripolitana i Fezzan–; el nivell cultural de la població, i una economia majoritàriament en mans de l'Estat, que controlava absolutament la producció del petroli i del gas, podien produir un nou estat frustrat i, com a conseqüència, una ocupació militar llarga i extenuant per part d'Occident, amb el difícil objectiu d'evitar el caos al país. Res d'això ha passat i no sembla que pugui passar.
La monarquia del Rei Idris, que va durar del 1951 al 1969, no va ser capaç d'estructurar políticament el país i la dictadura ho va evitar per mantenir-lo dividit i estable el règim. És per això que l'inici de la revolta no va ser fàcil per l'inherent faccionalisme dels insurrectes.
Les forces anti-Gaddafi es varen organitzar sota un Consell Nacional de Transició presidit per Mustafa Abdel Jalil. Es produí una inevitable barreja de grups guerrillers genuïns que tenien l'objectiu de lluitar contra l'exèrcit del dictador, amb bandes mafioses mogudes per un il·lícit interès econòmic basant-se en el pillatge, el contraban, l'extorsió i el xantatge. De manera inesperada, la capacitat de combat d'aquestes tropes insurgents es va anar incrementant, encara que sense el suport aeri occidental la victòria d'aquests no hauria estat possible.
L'assassinat del més important comandant militar dels rebels, Abdul Fattah Younes, el juliol de 2011, va fer pensar que el Consell Nacional de Transició no podria controlar les seves forces i que el desordre i la indisciplina dels insurgents serien inevitables. A falta d'una justícia organitzada, les presons líbies eren inicialment plenes de ciutadans lleials al règim de Gaddafi, juntament amb persones innocents, i l'abús de minories tals com els tawerghans no deixaven espai per a l'optimisme.
Amb determinació i una organització eficaç, el Consell Nacional de Transició va ser capaç de convocar unes eleccions generals per constituir el primer Parlament del país, el Congrés General Nacional, de dos-cents membres. Vuitanta dels quals han estat elegits per votació proporcional dels partits i la resta, per votació nominal directa. Les eleccions han estat netes, malgrat incidents menors, controlades per 27.000 observadors estrangers, i això garanteix la no-manipulació dels resultats. Era essencial per a la credibilitat del Congrés Nacional, que ha encomanat a una comissió nomenada entre els seus membres la redacció de la nova Constitució, que una vegada aprovada serà sotmesa a un referèndum de la població.
L'estructura de la llei electoral va ser feta de manera intel·ligent, perquè va fer extremadament difícil la majoria absoluta d'un partit, i això en un Parlament constituent és important per no marginar minories polítiques, tribals ni regionals. Les eleccions les va guanyar l'Aliança de Forces Nacionals, liderada pel cap del Consell Nacional de Transició, Mahmoud Jibril, un dels generals més importants de la revolta. És aquest un partit amb lleugera influència islamista, tot i que no pas laic. El partit islamista dels Germans Musulmans ha quedat en minoria, i això contribuirà a una transició més suau cap a la democràcia. És aquesta una conseqüència directa del règim de Gaddafi, que els va reprimir durament els quaranta-dos anys que va durar la dictadura, però, precisament per aquesta raó, és esperable que progressivament l'islamisme guanyi força.
A Poc a poc, després de les eleccions, el país es va normalitzant, perquè els libis tenen ja majoritàriament la convicció que el seu país és lliure i la unitat és un actiu a preservar en benefici de tots. Les escoles tornen a funcionar, el petit comerç també i els tribunals de justícia han demostrat que existeixen, ja que fins i tot han arribat a derogar una llei del Consell Nacional de Transició que limitava la llibertat d'expressió.
S'han hagut d'organitzar la policia i l'exèrcit de bell nou. Les forces de l'antic règim han estat dissoltes i 250.000 persones seran entrenades per donar força i presència a aquestes dues institucions, que sota el control d'un govern sotmès a la democràcia poden contribuir a donar al país l'estabilitat que necessita. S'han establert incentius econòmics perquè les antigues milícies que varen lluitar en la guerra civil es desarmin i es dissolguin, de manera que aquells que deixin les armes rebin un sou per un període de temps fins que s'acomodin a la vida civil. És una bona solució, amb el perill que el que hauria de ser temporal es converteixi en permanent.
L'economia líbia ha estat basada en el petroli en més del 80% i, per tant, lligada al govern, que tenia en temps de la dictadura un poder pràcticament il·limitat. És necessari que l'economia es diversifiqui i creixi la iniciativa privada. Els hàbits de la dictadura són la causa que gran part de la població no tingui l'esperit de treball i superació i l'hàbit d'independència econòmica personal que serien desitjables. Canviar aquesta cultura social no serà fàcil. La llarga durada de la dictadura ha fet que pràcticament dues generacions no hagin conegut una realitat alternativa. És per això que l'Estat ha d'intervenir forçosament per desregular, primer, i per liberalitzar, després, l'economia nacional.
La tasca del nou Govern és ingent, però semblaria que començar de zero és a vegades més fàcil que reformar societats en què determinades elits, militars, religioses, de la magistratura, etc., mantenen quotes de poder que lluiten per mantenir, amb la conseqüència de períodes de conflicte de resultat incert. Els casos de Tunísia i Egipte són significatius i, de moment, no es pot afirmar ni que el final sigui previsiblement millor que a Líbia ni que el futur estigui més lliure d'interrogants i conflictes, però l'experiment és tan nou i sense precedents que s'ha d'esperar per extreure de l'experiència les conclusions més elementals.
A Espanya, amb un nivell econòmic i cultural molt superior, encara patim les conseqüències de determinades reformes no fetes en el moment de la Transició per aconseguir un consens que per cada part fos acceptable i per al conjunt era imprescindible. Aquest és, certament, un problema que no tindrà Líbia, però construir-ho tot des de zero no és tampoc una tasca senzilla.
