Opinió

els miralls de la Ficció

‘Els miserables'

Pot ser vist com un cant abstracte a favor de la revolta

Si fes cas de la meva racionalitat, hauria de dir que l'adaptació del musical Els miserables al cinema per Tom Hooper és una pel·lícula sense director. El treball de posada en escena és molt discret i l'únic element innovador que sobresurt és l'ús dels primers plans per reforçar algunes de les cançons. Permeteu-me, però, que abandoni la racionalitat crítica i intenti parlar de l'emotivitat. Vaig descobrir el musical Els miserables l'any 1988 a Londres i recordo la sortida del teatre com un moment eufòric, amb la consciència d'haver vist alguna cosa capaç de fer-me vibrar. Els miserables va ser per a molts espectadors que el van veure aquells anys com una mena de musical iniciàtic, que va fer-nos admirar la força espectacular del gènere. Uns anys després, reveient les aventures de Jean Valjean, aquesta emoció torna en forma de melancolia per aquell moment de joventut. La força de l'obra no ve determinada ni per la història original de Victor Hugo ni per la manera com els fets melodramàtics es sobreposen en els dos grans temps que marquen l'obra, ni per l'enfrontament gairebé metafísic entre la víctima –Valjean– i el vigilant –Jabert–, sinó per la significació moral que articula l'espectacle. Al llarg de tot el musical hi ha una mena de camí basat en la recerca d'una felicitat impossible. L'obra retrata un món fosc, on la injustícia esdevé una norma i on resulta impossible poder dur a terme un camí que ens porti a reconquerir la felicitat. Enmig d'aquest camí esclata la revolta. Victor Hugo va contextualitzar la seva novel·la amb una revolta popular que va esclatar l'any 1832 provocada per la mort del general Lamarque, diputat proper al moviment republicà. La petita revolta reprimida va ser considerada com l'inici de les noves revoltes obreres que anirien sorgint a París al llarg del segle XIX i que s'oposarien als principis de la revolució burgesa. Malgrat situar-se en un context històric determinat, el musical no és una lliçó d'història, sinó que pot ser vist com un cant abstracte a favor de la revolta. És per això que l'obra té una força especial. Funciona com un cant a l'esperança i com l'exaltació d'una utopia. Els morts tornen a les barricades per cantar i deixar-nos entendre que aquell paradís somiat durant dècades per gent de tot tipus pot arribar algun dia. Tot plegat esdevé una lliçó d'optimisme vital.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.