Els 50 pesos pesants
Els empresaris incorporen expolítics i s'asseguren estar bé amb el govern de torn
Al regne d'Espanya, com l'anomena el conseller Andreu Mas-Colell, hi ha 50 pesos pesants –homes en la seva immensa majoria–, que tenen un pes fonamental a l'economia del regne. Només 3 o 4 són catalans, i encara sóc generós. Ho he recordat quan he llegit que Rodrigo Rato, expresident de Bankia, i que va declarar com a imputat a l'Audiencia Nacional fa tres setmanes, ha rebut un càrrec d'assessor de Telefónica a l'Amèrica Llatina. No podien haver esperat tres mesos, com a mínim! El càrrec li ha donat César Alierta, president de Telefónica, nomenat l'any 2000 per Rodrigo Rato, quan era ministre d'Economia. Cal tornar els favors i ser agraït.
En aquest grup de 50 pesos pesants hi ha una barreja d'empresaris i polítics. Els primers són clarament majoritaris, i en la mateixa proporció viuen a Madrid, que és la seu de les grans empreses de l'Estat, gràcies a la privatització de les societats públiques i la proximitat dels empresaris al poder central. Els responsables d'aquestes empreses acostumen a incorporar personalitats polítiques que han deixat el càrrec, però que mantenen influència i –sobretot– bones relacions, gràcies a favors concedits quan tenien poder.
Els empresaris que ho fan bé, incorporen un expolític del PP i un del PSOE, ja que així s'asseguren estar bé amb el govern de torn. No hi ha cap català entre aquests polítics privilegiats, que inclouen personatges com ara Elena Salgado, qualificada com la pitjor ministra econòmica de la Unió Europea fa menys de dos anys, que ara està de consellera a Endesa-Xile; Carlos Solchaga, protagonista de tres devaluacions seguides de la pesseta; Miguel Boyer, i altres elements jubilats de la política, com Rodrigo Rato.
Les poques grans empreses catalanes que tenim tampoc no es lliuren d'aquesta estratègia. Em va doldre el nomenament de Felipe González com a conseller de Gas Natural.
Ja em perdonaran aquest sentiment, però no puc pas oblidar –al cap de 29 anys– que va ser l'impulsor de la querella criminal contra Jordi Pujol i els consellers de Banca Catalana –entre els quals figurava jo mateix–, amb el vistiplau del seu ministre Narcís Serra –no del PSC, que se'n va assabentar pels diaris–. Felipe González no és un expert en energia, però segur que té contactes internacionals aprofitables i compensa parcialment el defecte que el domicili social de Gas Natural sigui a Barcelona. I, als morts, que els enterrin, és clar!
Els catalans només sabem queixar-nos. Som com aquell home que va visitar un psiquiatre perquè tenia complex de baix. El metge se'l va mirar i li va dir: “Vostè no té complex de baix; vostè és baix!”
“Quina pena que Castella, que sap vèncer i conquerir, no sàpiga [no n'ha sabut mai] governar sense assimilar. I el que hi ha de més greu és que tampoc no sap assimilar!”: no va ser cap exaltat qui va dir això, sinó Francesc Cambó (28 de juny del 1938). Per què he recordat aquesta cita?
