Burgès? Doncs sí

Entrevista d'interès remarcable (si fa no fa, com totes les que l'han precedida), la publicada a L'Avenç d'aquest mes de desembre, sempre a cura de Josep M. Muñoz. Hi és ara l'entrevistat el dramaturg Sergi Belbel. El qual, a la pregunta de si li fa por l'etiqueta de “teatre burgès” que de vegades li han penjat, contesta desacomplexadament que no, ja que, sense aquesta classe, el teatre difícilment existiria, i que teatre burgès no és sinònim de teatre dolent.

No cal ni dir, llavors, que aquesta sana assumpció d'una tal realitat social i cultural no priva el nostre autor –nom indiscutible de l'escena actual- de manifestar alhora la seva admiració per Brecht, de proclamar sense ambages la seva catalanitat, de reconèixer com sense estat propi no hi ha prou projecció portes enfora.

De tot plegat es pot extreure que la millor manera de superar la condició de burgès –tan execrable només a ulls de feudals recalcitrants i d'esquerranosos infantiloides– és la de començar per no renegar-ne. És a dir, fent exactament el contrari d'allò que, amb raó, retreia Roland Barthes a la burgesia, quan la definia com aquella classe social que no vol ser anomenada i, doncs, que brega per desaparèixer, ja que no econòmicament, sí almenys ideològicament. Talment una societat anònima acomodada als fets, però no amb els valors.

La reflexió de Belbel, deutora possiblement a la insabuda del gran escriptor de les Mythologies, i referida d'antuvi al món de la dramatúrgia catalana, on “de vegades entre nosaltres mateixos ens fagocitem”, resulta altrament extensible a la resta del país.

Concretament, i en primer lloc, al seu escenari polític, de partits, on alguns d'aquests, en principi d'esquerres però desconeixedors fins de les primeres pàgines del Manifest comunista, prefereixen muntar-s'ho abans amb formacions caciquils que no pas amb altres de “burgeses”.