Avui és festa
Vells savis
A partir de certes edats,
els beneficis d'estar mínimament a l'aguait subministren informació essencial
Diuen que per adquirir coneixement cal estudiar, però que per adquirir saviesa cal observar. A partir de certes edats, els beneficis d'estar mínimament a l'aguait subministren informació essencial. Els vells descriuen la realitat amb precisió. Quan arriben a edats importants, els que no han perdut el sentit de l'humor i no han caigut en el sentimentalisme són magnífics. Penso en aquell que em va dir: “Noi, la majoria d'amics meus són morts, o extremadament sords, o viuen lluny d'aquí.” Aquest és el panorama. La consolació passa per l'humor, un humor amb tocs necessàriament negres. A un professor d'Oxford se li atribueixen uns versos deliciosos que venien a dir que s'havia acostumat a la sordesa, que s'havia resignat a les dentadures postisses i que sabia utilitzar les bifocals... però que no s'havia acostumat a haver perdut l'enteniment. Arriba un moment que les coses no tenen remei. Ho va entendre perfectament un music de jazz, Eubie Black, que el dia que va complir cent anys va declarar: “Si hagués sabut que havia de viure tant de temps, m'hauria cuidat més.” Hi ha descobriments que es manifesten quan tot és massa tard. Si el nostre músic va sentir la necessitat de fer bons propòsits amb vista al futur tampoc hi va ser a temps perquè, lamentablement, va morir cinc dies després de la festa d'aniversari. Per això molts tendeixen a analitzar les circumstàncies amb esperit conformista. El cantant Maurice Chevalier, en ocasió dels seus setanta-dos anys, va posar-hi un punt de pragmatisme indiscutible: “Fer-se vell no està tan malament si es considera l'alternativa.” Després d'aquesta mostra de saviesa, el vell Chevalier va viure una dotzena d'anys més. S'ho mereixia. Els francesos sempre han estat partidaris del courage. I els honora el seu gust per la vida, malgré tout. Penso en el vell Clemenceau, passejant pels Champs-Élysées el dia que va fer vuitanta anys. En veure una jove atractiva li va sortir de l'ànima això: “Ah, qui pogués tenir setanta anys!”. A certes edats no agafar-se la vida així pot resultar contraproduent.
