ca montes
No respireu
Sóc incapaç d'imaginar si el que tenim avui seguirà dempeus demà
Quan comences a contemplar com a termini, no els anys ni els mesos, sinó les setmanes, normalment això és senyal de que les coses no van massa bé. Quan el termini passa a ser de dies la cosa ja pinta molt malament. I quan comences a actuar amb la mirada fixa en les pròximes hores la paraula que s'adequa més a la teua situació és desesperació.
Això, en la vida personal i en la col·lectiva. Ho estem vivint aquests dies en què l'Estat espanyol i el seu govern viuen pendents ja gairebé del minut. Dimarts a la nit em va arribar un avís brussel·lès segons el qual la banca espanyola estava a punt de ser intervinguda. Al cap d'uns minuts el Financial Times va publicar una filtració del BCE en què l'organisme deia que no pensava acceptar el pla Rajoy. I entre unes coses i unes altres, tens i atabalat, se'm van fer les tres de la matinada llegint frenèticament diaris i intercanviant missatges amb corresponsals i amics que tampoc no podien dormir.
L'estrès a què l'Estat està sotmès és literalment impossible de gestionar. M'imagine Rajoy, o De Guindos, o qui siga qui mane realment ara al Banc d'Espanya i al govern aquest que no para d'equivocar-se. I els veig de matinada amorrats al telèfon, a l'SMS, al Whatsapp i a la web cercant senyals, indicis, de si arribaran a demà o si a trenc d'alba el món metafòricament farà fallida.
Diuen que els polítics tenen una vida dura. En conec alguns que realment s'ho estan passant molt mal aquests dies. Fins i tot he sentit parlar d'humiliació. Tot i que no es pot obviar, sense voler fer cap generalització absurda, que en conjunt s'han fet moltes coses malament i tot això que emergeix arran el cas Bankia n'és la prova indiscutible.
Siga com siga, el problema és que la tensió se'ns encomana a tots i l'acceleració de la tensió descontrola el sistema nerviós. Ara que escric aquest article tinc dubtes de si demà s'entendrà quan l'estiga llegint vostè perquè, simplement, sóc incapaç d'imaginar si el que tenim avui seguirà dempeus demà, només en les hores que van des del meu ordinador al seu quiosc. És ben bé allò de contenir la respiració i assumir la impotència. Un malson.
