Opinió

Cal recuperar la política

Hi ha quelcom inquietant com és la pèrdua gradual del poder local en favor del poder global, que no té una seu fixa, tampoc no és elegit en cap urna

Vivim temps d'enrenou, de confusió i de trencadisses. Són temps de canvis, l'abast dels quals només veurem quan hàgim travessat les parets socials i culturals que separen l'ahir de l'avui. Hi ha un fet ben nou i és que el poder s'ha alliberat de la política i la política ha perdut una part substancial del poder. Hi ha quelcom més inquietant com és la pèrdua gradual del poder local en favor del poder global, que no té una seu fixa, tampoc no és elegit en cap urna i del qual desconeixem els noms i cognoms dels que prenen decisions que ens acaben afectant a tots. Es pot dir, com ho fa el professor Manuel Castells, que el poder s'ha emancipat de la política i es troba en l'espai global, de tal manera que la política ha quedat sense poder en l'espai local. Tot això no són teories acadèmiques que han estudiat també historiadors i pensadors com Tony Judt, Zygmunt Bauman, George Steiner i Eric Hobsbawm. Els fets ho demostren.

Si comencem per Catalunya, la capacitat de l'actual govern d'Artur Mas per endeutar-se, per recollir impostos o per prendre decisions que afectin les necessitats dels catalans són mínimes; si més no, depenen del que diguin els mercats, el govern de Madrid, la Comissió Europea, el Banc Central amb seu a Frankfurt i, en tot cas, de les asseveracions inesperades i capricioses d'unes agències de qualificació de riscos que tiren galledes d'aigua freda sobre l'esquena de França, Espanya, Itàlia, els Estats Units, Catalunya i el que faci falta.

Podem tenir més o menys competències, més autogovern i fins i tot podríem tenir un estat propi. Però la capacitat de gestionar les qüestions que afecten els ciutadans depenen en bona part de decisions que es prenen lluny d'aquí. L'altre dia sentia el conseller Lluís Recoder dient que la reparació dels túnels del Bruc depenen de Fomento.

Però el que passa aquí també ocorre amb més aparatositat al govern central a Madrid. No tinc record que un partit com el PSOE hagués de fer un gir de 180 graus en la seva política social i econòmica. Va ser el 10 de maig de l'any 2010 quan Rodríguez Zapatero va haver d'anunciar al Congrés que es retallarien drets, s'abaixarien sous i s'aplicaria les tisores maleïdes de la crisi per tal de reduir el dèficit públic. Ho havia decidit, Zapatero, fer aquest canvi espectacular en la seva política social? No. Ni tan sols era una exigència de l'oposició dels populars. Era, simplement, un mandat de la Unió Europea, principalment d'Angela Merkel i Nicolas Sarkozy, del Banc Central, de l'OCDE i dels equilibris dels mercaders. Penso que aquell dia de maig de 2010 fou dolent per a Espanya. No perquè Zapatero quedava en ridícul sinó perquè havia perdut la capacitat de decidir autònomament. El problema és que el mateix experimentarà Mariano Rajoy si guanya les eleccions, amb majoria o sense.

Seguint el fil argumental ens trobem que els poders locals elegits periòdicament a les urnes, els que decideixen el que ens convé a la majoria de nosaltres, s'han esvaït i han passat de l'espai de l'estat-nació, més o menys controlable, al espai global sense que hi hagi cap possibilitat de control polític i tampoc jurídic. Estic convençut que en aquest nou paradigma rauen les causes de la crisi que afecta tots els països de l'àmbit democràtic.

El president Obama va prometre encarrilar la situació després que la bombolla punxés, quan encara era president George Bush, més concretament a la tardor de 2008, quan el banc Lehman & Brothers, amb més d'un segle d'existència, feia fallida i obria el gran forat universal que ningú no sap encara com tapar. Els governs europeus, des d'Alemanya fins a Dinamarca, tampoc no actuen amb plena sobirania, fins al punt que prenen decisions que saben perfectament que són impopulars, a més d'anar contra els seus propis interessos, perquè unes lleis inexistents però alhora reals dicten el que han de fer. És cert que la despesa havia superat totes les prediccions i que no es podia continuar amb un dèficit fiscal que arrossegava tot el sistema cap al desastre. El problema és que aquestes mesures, per molt necessàries que fossin, no s'han pres des de la política sinó des de les institucions financeres, conegudes també pels mercats. Però els mercats són neutres i actuen amb instruccions que responen als paràmetres dels banquers o mercaders, que no són responsables davant ningú. I el que és més preocupant és que els governs, des d'Obama fins a Zapatero passant per Merkel i Sarkozy, encara han hagut d'injectar diner públic per tal que els que van causar el mal no s'enfonsessin. Causa una certa perplexitat que el president dels Estats Units digués fa uns dies que el futur econòmic del món occidental passava perquè Espanya i Itàlia fessin els deures. Però si aquí som només els que paguem les conseqüències dels disbarats que es feien a Wall Street mentre els diferents governs de la Casa Blanca miraven cap a un altre costat!

Deia un vell professor d'història del dret de la Universitat de Barcelona, el doctor Font i Rius, que primer ve la vida, els fets, les conquestes i les cartes d'atorgament de domini que els senyors feien als seus súbdits. Després de la vida venia la norma, el dret, els senyals de trànsit per als capitals, els moviments humans i els protocols per a les relacions entre els pobles. Sempre ha estat així. Un dels problemes més seriosos d'avui és que no sabem qui dicta les normes que ens afecten a tots. És més, no sabem si hi ha normes ni com són. Els estats no poden ni tan sols controlar la política fiscal de molts dels seus súbdits que, en aquest bosc immens de paradisos fiscals, es mouen amb molta elegància i opacitat. El senyor Warren Buffet, la tercera fortuna més important del món, almenys ha estat sincer i lúcid en dir que els molt rics haurien de pagar més impostos. Tant és així que Obama ha decidit batejar com a llei Buffet la llei que vol gravar els multimilionaris americans.

Després de la tempesta que ha causat un diluvi estic segur que en sortiran noves fórmules i nous conceptes per aprendre d'aquesta crisi i per construir una societat global més justa, més humanista i més pacífica. Ja sé que és una visió utòpica o quimèrica. Però cal una mica d'ordre global, perquè sense ordre la llibertat corre perill.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.