Revinent

Qui revé avui en aquesta columneta, a cent anys i un dia de la seva rutilant aparició (exactament el 23.VIII.1911), és ni més ni menys que La Ben Plantada, aquell d'antuvi divertimento estival (va prolongar-se fins al 5 d'octubre del mateix any) destinat a convertir-se (com ja hi ha qui ha formulat) en la sublimació estètica de l'ètica noucentista.

Poques obres, ni tan sols del mateix Xènius, han anat acompanyades de tanta polèmica en pro i a la contra com aquesta antinovel·la. Encara ara, un de tants temes possibles d'instructiu quefer acadèmic –doctoral– fóra el resseguiment de la recepció, fins als nostres dies, d'aquesta creació de l'Ors més compromès amb la causa del catalanisme polític de filiació burgesa de començaments del XX.

(Re)llegir-se-la a hores d'ara pot ser vist com un exercici d'arqueologia literària. Però no pas d'aquella arqueologia reductivament identificable amb l'estudi de despulles inerts. Sinó d'aquella que, gràcies al coneixement derivat del contrast entre un passat debolit i un present vivíssim, ens ajuda millor a entendre'ns en l'avui des de l'ahir.

Un ahir, en aquest cas (turisme casolà, costa mediterrània, estiueig patriarcal), irremissiblement sucumbit davant els canvis desencadenats ja a partir dels anys seixanta. I que sols podem recuperar imaginativament.

Però no pas per aspirar a tornar-hi. Ans per millor adonar-nos de com malgrat l'actual degradació ambiental de la façana marítima, el turisme de borratxera, la despersonalització del paisatge i de la demografia que el pobla, no ens trobem pas pitjor, en conjunt i globalment, que en la Catalunya aquella de la total subordinació de la dona, de la tallant discriminació entre classes socials, de les convencions morals engavanyadores. El món de La Ben Plantada.