Apunt franciscà

No, tot i el seu títol, no va de religió, la columneta aquesta d'avui. Parteix, això sí, de l'esperit de Francesc d'Assís. Entenent l'epònim que justament se'n deriva com a sinònim d'amor i de consideració per tot de realitats diminutes que, a desgrat de llur petitesa, contribueixen a reblar, com poques altres, macroestructures en àmbits del tot diversos. Com ara el de la llengua. En què bé prou s'hi val a identificar tal franciscanisme amb l'estudi pacient dels noms propis, de persona i de lloc, com també els de núvols. Amb la ciència onomàstica, en definitiva.

En el conreu de la qual excel·leixen, a banda de Joan Coromines (ell sol, de fet, i per si mateix, tota una galàxia), un personatge aquests dies merescudament homenatjat, Albert Manent. I un altre que ens acaba d'obsequiar aquest proppassat abril amb una seva enèsima publicació, compendi de saviesa i amenitat: Ramon Amigó.

Manent ha reeixit des de sempre a alternar les seves monografies d'ambiciós abast (sobre personatges, moviments, episodis) amb deliciosos opuscles d'alt interès toponímic, antroponímic, nefonímic. Res que ajudés a explicar el país també des de baix no ha deixat per verd, l'homenot Manent.

Amigó, pel seu compte, aplega ara a Onomàstica i llenguatge. De cap a cap del país (Rafael Dalmau, Editor) tot un ventall de vàries aportacions en què noves clarícies lingüístiques alternen amb recomanacions metodològiques o, si escau, amb recusacions i denúncies sense embuts.

Parlant conscient de la teva condició de tal: quan et sentis aclaparat per les inflexibilitats de la gramàtica, desbordat per una situació sociolingüística adversa, entristit per la inabastabilitat de la llengua en general, fes com el creient que, atuït per la incommensurabilitat de la creació divina, cerca consol en franciscà recer. I, doncs, (re)llegeix-te les humils meravelles idiomàtiques que, per ací per lla, en l'antany i en l'enguany, ens descobreixen Manent i Amigó. Quina reconfortant dimensió on perdre's!