Un boig meravellós

Una vegada Domènec Font va organitzar a Barcelona una conversa amb Aki Kaurismaki, que va tardar a arribar al lloc perquè entrava a cada bar que es trobava pel camí. En Domènec va fer una presentació apassionada del cineasta finlandès mentre aquest l'assenyalava i anava fent aquell gest amb el qual es vol dir que a algú li falta un cargol. Després, Kaurismaki va suggerir que el discurs havia sigut exagerat i no va deixar d'ironitzar sobre en Domènec, que, emprenyat, va recriminar-li que estigués fent l'idiota perquè no suportava que l'únic futbolista finlandès que havia jugat al Barça, Jari Litmanen, no hi havia triomfat. Evidentment, van fer-se amics.

Dimarts, a dos quarts de nou del matí, vaig entrar a l'Auditori Lumière de Canes i uns amics van dir-me que en Domènec acabava de morir. Aleshores va començar la projecció de Le Havre, d'Aki Kaurismaki, un film meravellós amb un enllustrador de sabates, que ajuda un nen africà que s'ha escapolit d'una batuda d'immigrants clandestins, i que està casat amb una dona que pateix una greu malaltia que sembla incurable. Al final, però, la dona es cura. Al cinema es fan miracles que, malauradament, no passen a la vida. En Domènec no s'ha curat i no hi és entre nosaltres, de manera que ja es troba a faltar. Però a la vegada hi serà amb els textos que va escriure i en la memòria dels que el vam conèixer. Tenia raó Kaurismaki. En Domènec Font era un boig. Un boig meravellós, apassionat, coratjós, contagiós, entusiasta i noble. Un boig capaç de muntar coses del no-res i, per lluitar contra la mort mentre va poder, d'escriure un llibre que ja feia més de 500 pàgines sobre l'estat malalt dels cossos en el cinema contemporani: la seva última mirada. Després de la projecció de Le Havre, uns quants amics li vam dedicar aquest nou film d'Aki Kaurismaki. Estàvem tristos, però ens reconfortava estranyament que se n'hagués anat mentre començava a fer-se visible un film tan inspirat, feliç, lliure i humanista com ho era Domènec Font.