Frank Sinatra i Besalú
No vaig poder evitar una esgarrifança maquinal quan aquest diumenge, a l'hora de l'ofertori en la missa de dotze de la parròquia de Sant Pere de Besalú, vaig sentir cantar una de les cançons que més m'agradaven fa uns anys: My way, per Frank Sinatra. Cantada, això sí, amb lletra de tema religiós, tal com s'escau en una celebració litúrgica de la Santa Mare. L'esgarrifança (maquinal, automàtica, ja ho he dit) me la devia produir la sorpresa de lloc i circumstància, oidà. Res a dir ni de la interpretació correctíssima, ni de la seriositat i solemnitat ambiental, ni tampoc del tema triat, llevat de la sorpresa personal.
Vaig recordar que fa anys (molts anys, marededéu!), un dia vam cantar a missa una cançó de Lluís Llach, aquella que començava: “Fe no és esperar, fe no és somiar...”. Al cap de poques setmanes, en un recital no sé on, el cantant de Verges carregava durament contra el fet que es cantessin cançons seves (música i lletra) en actes religiosos catòlics. He de dir que al nostre cor parroquial cantem temes musicals de Simon & Garfunkel, Louis Amstrong, Bing Crosby i Guillermina Motta, per exemple, tot i que vam estar uns anys sense cantar-los perquè el senyor rector no ho volia. No hi tinc res en contra. Si es fa bé, trobo que és cosa digna, justa, equitativa i saludable. Abans ho deien així: Vere dignum et justum est, aequum et salutaris...
