Inseguretat jurídica
“La inseguretat jurídica l'hem comprovat aquesta setmana en les disputes entre el Tribunal Suprem i el Constitucional arran de la sentència que ha permès finalment presentar-se a les eleccions municipals
la formació Bildu”
Una de les causes que més contribuïren a la caiguda de la Unió Soviètica fou el menyspreu pel dret de les persones. Sense dret no hi ha ordre ni tampoc llibertat. Les societats que més han prosperat en la història són aquelles en què l'estructura jurídica ha protegit el conjunt de la seva gent, des dels més poderosos fins als més febles. A Ciceró li preguntaren una vegada en què consistia l'ordre i va respondre que es tractava que el poble obeís els governants i que els governants obeïssin les lleis.
El problema en tots els temps s'ha plantejat quan les lleis eren manifestament injustes o aplicades de manera arbitrària pels governants. Un exemple molt llunyà el trobem a l'Antígona de Sòfocles, on s'expressa la manera com en la iniqua llei d'un Estat promulgada per Creont que nega sentiments universals i valors humans, Antígona contraposa les “lleis no escrites dels Déus” als manaments i els principis absoluts que cap autoritat pot violar. L'obra mestra de Sòfocles ens recorda Claudio Magris: és una expressió tràgica del conflicte entre l'humà i la llei, que és també el conflicte entre el dret i la llei.
Magris també recull un cas més recent, que situa a la República de Weimar, quan els demòcrates invocaven les lleis positives que castigaven les creixents violències antisemites, alhora que juristes i intel·lectuals simpatitzants amb el nazisme entenien que aquelles lleis no es corresponien amb el sentiment de la majoria del poble alemany i, per tant, amb el seu dret més profund. Quan arribà el nazisme, els partidaris de les “lleis no escrites dels Déus” contra les positives lleis racials del règim es convertiren primer en oposició a Hitler i després foren esborrats de l'espai públic alemany.
La crisi econòmica, social i política que viu Occident rau en bona part en el fet que l'estructura jurídica del sistema capitalista funcionava globalment sense lleis internacionals i nacionals i no es garantien els drets dels més fràgils. Les institucions financeres multiplicaven els beneficis a dojo amb una opacitat fiscal que els permetia fer tota mena de trampes i presentar uns resultats sense que ni les agències de control que valoren la transparència de les empreses i els bancs gosessin assenyalar les irregularitats que es van fer paleses quan esclatà la bombolla la tardor del 2008. Si ens fixem en la Unió Europea veurem com la consolidació d'aquest formidable projecte s'ha construït sobre eixos jurídics que han respectat els drets de les minories i han fet possible una diversitat lingüística, cultural i social, un extraordinari mosaic generós que sovint converteix una distància insignificant, una separació de vint quilòmetres, en una divisió entre dos mons. Tot això ha estat possible mitjançant directives i lleis comunitàries que han construït un club que exigeix als altres que acatin les mateixes normes que han de complir els que ja en són membres. En les lleis justes i pactades cal situar l'èxit d'Europa fins avui. Sense un ordenament jurídic compartit per tots és impossible el futur d'Europa.
El president Obama ha caçat i matat el terrorista més perillós i que més brutalment ha amenaçat la seguretat d'Occident, responsable de milers de morts, tant en capitals americanes i europees com en molts indrets musulmans on han perdut la vida encara més persones com a conseqüència dels seus actes. Es pot arribar a entendre aquesta acció per eliminar un enemic mortal dels Estats Units, però no es pot parlar d'un acte de justícia sinó d'una acció de la guerra que va començar ara farà deu anys.
La inseguretat jurídica l'hem comprovat aquesta setmana en les disputes entre el Tribunal Suprem i el Constitucional arran de la sentència que ha permès finalment presentar-se a les eleccions municipals la formació Bildu. El problema de fons és com el poder dels partits polítics incideix en el poder judicial. Si el Tribunal Constitucional va fer una feina aplaudida pels que anaven contra l'Estatut de Catalunya, no s'entén que els mateixos que acceptaren aquella sentència ara crucifiquin el TC perquè no toleren que Bildu es pugui presentar a les eleccions. No ens en sortirem, en la reforma de la judicatura, si són els partits els que es preserven les facultats per poder nomenar els magistrats del primer tribunal de l'Estat. Es dirà que als Estats Units i a altres països occidentals els membres del més alt tribunal els designa el Parlament o el mateix president, com és el cas americà, que ho fa amb caràcter vitalici. La diferència és que una vegada nomenats acostumen a dictar sentències amb arguments jurídics i no s'arrengleren obeint les consignes dels polítics que els han nomenat. Aquest menyspreu pel dret i pels compromisos adquirits el vam comprovar ahir al Congrés dels Diputats quan el govern socialista, amb el suport dels socialistes catalans, va negar els fons de competitivitat al govern de Catalunya, malgrat que la partida és legal i és del tot necessària perquè el govern Mas no quedi més escanyat del que realment està. Segurament hi haurà un acord després de moltes discussions inacabables i estèrils que acabaran rebaixant el que s'havia pactat.
Tot el que està passant respon al temor dels polítics que els electors els passin factura en les eleccions del 22 de maig. És igualment deplorable que el govern Mas hagi ajornat les retallades dràstiques que es començaran a anunciar quan haguem passat per les urnes. Les eleccions són importants i necessàries en tot sistema democràtic. Però no s'hi val a governar només pensant en les properes eleccions. És una trampa amagar l'ou pensant que la gent és estúpida.
