Articles

Passeig per Hampstead

Em reservo per al final del trajecte el meu carrer de Maresfield Gardens
i contemplo la casa victoriana on vaig passar vuit anys. Tot està igual

Tenia una gran curiositat per saber si a Flask Walk, un petit carrer d'uns cent metres en sortir de l'estació de metro de Hampstead, hi havia encara una llibreria de vell on vaig passar moltes hores i molts dies tafanejant i comprant llibres que tenen per a mi gran valor sentimental. D'això fa ja trenta anys. Era el dia de Pasqua i feia un sol espaterrant. Els anglesos sembla que perden el seu ritme, en aixecar-se i veure el dia clar i nítid. Es comporten d'una manera estranya i es treuen roba com si fossin a la platja. Efectivament, la llibreria existeix i està abarrotada de tants llibres que has d'esperar que algú surti per col·locar-te en un dels passadissos estrets, en els
quals només cap una persona. Ensorrat en una mena de taula coberta de llibres hi ha un silenciós personatge que ho
sap tot sobre el que té a la llibreria. Li pregunto si era allí on hi havia dues senyores velles, amb dos gats negres, que jo havia tractat al començament dels anys vuitanta. Sí, però, si em permet, em digué, només hi havia un gat negre
i no dos com vostè diu. Una d'aquelles dues dones ja ha traspassat i l'altra té més de noranta anys i té dificultats de raonament. Veig que tot està igual, li dic, amb més llibres vells que mai. No
en faci cas, el que passa és que sortim d'una temporada en què s'han venut moltes llibreries senceres de gent del barri que s'ha mort.

Regiro una mica per aquell espai intransitable i trec una edició del Diaries of Beatrice Webb, de 1912 a 1914, farcida de retalls de les crítiques sortides als periòdics de l'època. N'hi ha una que va signada per A.J.P. Taylor, un dels historiadors més lúcids de la postguerra. Es veu que el professor Taylor era un gran admirador de la senyora Webb, de la qual diu que va ser la dona amb més capacitats que el país ha conegut en els últims cent anys, potser l'anglesa més completa que ha existit mai. El professor Taylor vivia molt a prop de Flask Walk. Vaig a pagar a l'amo cobert de piles de llibres. Li faré un tracte especial per haver recuperat un client. En comptes de 8,50 lliures, me'n dóna 6,25. Tracte fet. Si torna d'aquí a trenta anys el que no hi serà seré jo, em diu en una clau d'humor avorrit i trist. Surto novament a la curta Flask Walk, que és plena de gom a gom. Un brocanter ven les
coses més inesperades ocupant tot el terra. El pub ha omplert de taules l'espai que queda del carrer i una gelateria italiana no dóna l'abast a servir dolços. Una mica més avall, hi ha la figura de la cara de George Orwell, que va viure un temps al barri. No és la típica placa blava sinó un talla
de guix vermellós que
sembla de terracota.

El passeig per Hampstead ha de ser selectiu. M'atanso a Keat's House, la casa on el poeta John Keats va viure un parell d'anys en acabar la Gran Guerra i es va enamorar d'una veïna amb qui es casà abans d'anar a Itàlia per curar-se de la tuberculosi i on va morir als 25 anys. A la casa museu es poden veure moltes de les seves cartes i també una còpia de l'original d'Ode to a nightingale, que va ser escrita als peus d'un pruner del jardí, que va morir i se'n replantà un de nou. Pujo al cementiri del barri, al costat de l'església de St. John, que es construí damunt d'una altra, datada al segle X, quan els benedictins s'expansionaren des de Westminster fins a les alçades de Hampstead. Al cementiri descansen les restes del pintor John Constable i les de John Harrison, que inventà el cronòmetre marí portàtil que marcava l'hora des del port de sortida fins a l'últim racó del planeta. A l'altre costat del carrer el cementiri continua i sobresurt la tomba de Hugh Gaitskell, el líder laborista que precedí Harold Wilson i a qui estic segur que avui li cauria l'ànima als peus en veure la deriva del partit que ell va dirigir. Tot és admirablement vell i antic, al barri. Els mateixos noms de les tavernes i dels restaurants. El mateix tipus de gent bevent amb fruïció les pintes de cervesa. L'elegància no està tant en els vestits com en la despreocupació amb què els porten. Recordo haver dinat al costat de la taula de Peter O'Toole, d'haver agafat el mateix autobús vermell de dos pisos que Michael Foot, líder del Partit Laborista, que anava amb bastó, ulleres molt grosses i una llarga cabellera
blanca, anant cap a Westminster. Era molt bon líder, però no hi havia cap perill que guanyés unes eleccions.

En el barri hi nasqué Elisabeth Taylor i hi visqué l'aventurer Lawrence d'Aràbia. Moltes vegades havia vist el cotxe del rei Constantí de Grècia, especialment en els mesos previs al referèndum en què els grecs digueren definitivament no a la monarquia. Pujant per Fitzjohn's Avenue a l'esquerra es pot veure el convent que fou la residència del general De Gaulle en el temps que passà a Londres organitzant la Resistència francesa. Sortí d'aquest indret per anar a la BBC i pronunciar el seu cèlebre discurs de juny de 1940. Molt més amunt hi ha un complex de pisos de luxe on viu Cesc, el català jugador de l'Arsenal. També hi viu l'escriptor Martin Amis. Baixo per Frognal fins a trobar la casa on va viure Edward Elgar, el compositor que dotà Anglaterra d'un dels himnes no oficials, Pompa i circumstància. Em reservo per al final del trajecte el meu carrer de Maresfield Gardens i contemplo la casa victoriana on vaig passar vuit anys. Tot està igual. Els arbres gegantins estan intactes. Els vitralls són els mateixos. Uns metres més amunt estan reparant la casa on visqué i morí Sigmund Freud i on Salvador Dalí va fer cap l'any 1938 per pintar un retrat del psicoanalista exiliat a Londres. Unes grans sogues aguanten la casa, que s'ha convertit en museu. Ara volen enfortir-ne els fonaments i la façana. Recordo les dues vegades que vaig prendre el té amb Lady Anna Freud, filla del senyor Sigmund, una senyora encantadora i una veïna que estava alerta a tot el que passava pel barri. Al final del carrer hi havia un edifici on mai hi vaig veure cap activitat. Va ser a l'antiga Rhodèsia, avui Zimbabwe, on un anglès em digué que aquella casa era el centre de reclutament de l'MI5, el servei d'espionatge britànic. Possiblement. No hi vaig detectar mai cap moviment. Era un
carrer molt petit on passaven moltes coses, com la d'aquells dos senyors
que una nit, a les tres de la matinada, corrien carrer avall, despullats del
tot, de pèl a pèl, amb un diari enrotllat a la mà dirimint algun conflicte mentre tots els veïns contemplàvem l'espectacle des dels finestrals amb llums apagats. Els dies següents ningú va fer esment d'aquell fet insòlit. Els anglesos no et molesten mai al barri. Però ho
saben gairebé tot de tothom. Tot segueix igual i tot és nou perquè la vellesa forma part d'aquella certa manera que els anglesos tenen de veure les coses.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.