Zona d'exclusió de la pau

Estem en guerra amb la natura i no se'ns acut res millor que declarar-la també als homes. Ja ho va dir el general Patton en acabar una de les seves campanyes contra els nazis: comparat amb la guerra, qualsevol aspecte de la conducta de les persones resulta trivial. Quan els militars engrapen les armes perden la raó, però s'ha de reconèixer que aquesta vegada el general nord-americà la tenia tota. La guerra ens acara amb el costat més rotund de la condició humana, el més despietat i extrem. Per això mateix, retrata sempre els que la desencadenen. El govern espanyol, per exemple, que s'hi ha apuntat armat de bombes, de consens i de suport legal, com si això fos cap consol per als qui quedaran atrapats entre dos focs. O la Lliga Àrab, que només es preocupa per la sort dels ciutadans quan les potències occidentals ataquen els dictadors que els oprimeixen. També, és clar, l'estrafolari i desficiat Gaddafi, que consumeix els darrers dies d'impunitat clamant amenaces al desert i confonent Franco amb un llibertador.

La part positiva de tot plegat és que cada vegada costa més trobar algú que estigui disposat a liderar la tropa i a somriure davant la càmera de la història. Perquè l'experiència de la guerra moderna ens demostra que el més complicat és gestionar precisament la postguerra. El conflicte de lideratge que ara mateix atabala les forces aliades, però, es resoldrà aviat. El botí és prou llaminer i els dubtes s'esvairan quan s'hagi acordat quina porció li correspon a cadascú. Després s'acabaran els bombardejos i comptarem els cadàvers. I aleshores, entre la runa de morts damunt el camp de batalla, tornaran a tenir sentit les paraules que el duc de Wellington va pronunciar després d'aixafar l'exèrcit napoleònic a les praderies de Waterloo. Només hi ha un terror que superi la contemplació de la devastació de la derrota: la contemplació de la devastació de la victòria.