Una revolta sense líders
“La revolta d'Egipte té moltes incògnites i fins a cert punt és perillosa. Però, a la vegada, és el fet més esperançador que ha viscut el món àrab des dels temps de la descolonització”
El canvi més remarcable que s'ha produït en els últims anys en el món àrab és que les revoltes que començaren fa sis setmanes en una ciutat provincial de Tunísia, quan un estudiant fou detingut per vendre fruites i verdures al carrer i això va provocar que prengués la decisió de cremar-se viu, és que les fonts d'informació ja no són només occidentals. Dit altrament, la gran manifestació-concentració al Caire d'ahir fou seguida en directe per milions de persones per la cadena Al Jazeera.
Des de la caiguda del règim de Ben Ali a Tunísia, milions i milions d'àrabs i musulmans han seguit els esdeveniments fins avui mitjançant Al Jazeera, la cadena que té la seu a Doha, capital de Qatar, que ha emès les revoltes en directe. A Washington i a Brussel·les, a París i a Pequín, Al Jazeera es veu simultàniament amb la BBC o la CNN. La informació ja no és un monopoli occidental i els punts de vista sobre el que passa al món tenen també un altra visió. Al Jazeera i altres canals de televisió àrabs autònoms informen en directe, vint-i-quatre hores, amb un accent anglès perfecte i una cobertura global. Observant les revoltes contra règims autocràtics en directe en tot l'univers àrab té un efecte devastador. Molts egipcis s'han animat a sortir als carrers de les principals ciutats en veure que l'exèrcit no solament no ho impediria sinó que simpatitzaria amb els manifestants. El que passava ahir al Caire és motiu de greu preocupació per a tots els països de l'entorn i també per als Estats Units, Europa i la mateixa Xina, que fins fa molt poc visitaven Egipte per retre honors al president Mubàrak.
Com ha canviat el món des de la crisi de Suez l'any 1956, quan l'expedició naval francobritànica fracassava després que el president Eisenhower retirés el suport a aquell intent de recuperar el canal que havia estat nacionalitzat pel president Nasser. Queden també llunyans els temps en què el nacionalisme panarabista de Nasser acabaria amb el gir espectacular del president Sadat, que es traslladà sobtadament al Parlament israelià i arribà a un acord històric entre el Caire i Jerusalem. Aquell moviment polític de gran importància comportà que Sadat fos assassinat mentre presenciava una desfilada militar l'any 1981, en un atemptat en el qual moriren també una colla de diplomàtics acreditats al Caire. El successor, Hosni Mubàrak, es féu càrrec del poder fins ara. La fràgil pau amb Israel es traduí en l'ajut espectacular que Egipte ha rebut dels Estats Units des d'aleshores. En aquest moment, Egipte és el segon país, després d'Israel, amb més subvencions directes de Washington, que es calculen en 1.600 milions de dòlars. Els centenars de milers de manifestants d'ahir, sense un líder que els encapçalés, demanaven sense matisos la caiguda de Mubàrak i, consegüentment, posaven en qüestió la posició del president Obama respecte a una revolta que no té punt de retorn. Mubàrak pot aguantar uns quants dies, però serà molt difícil que segueixi al poder. Haurà de dimitir o marxar del país.
El que vindrà a partir d'ara és incert. Els egipcis volen fer fora Mubàrak i demanen una democràcia sense saber com ha de ser ni quina estructura ha de tenir. El perill d'aquesta situació d'incertesa és que surti un líder que aglutini la confiança dels revoltats i es declari representant dels desitjos de canvi del poble egipci. Val la pena recordar que un primer de febrer de 1979, avui fa 32 anys, arribava a Teheran Khomeini i començava la Revolució Islàmica, després d'enderrocar el xa de Pèrsia. Dels efectes d'aquella revolució en sortiria el règim dels aiatol·làs d'Iran, que ha estat enemic radical dels Estats Units, d'Israel i d'Occident en general fins al punt que encara avui és una amenaça per als interessos de la majoria de països àrabs i per a tot el món occidental. La caiguda de Mubàrak comportaria un buit de poder que seria ocupat immediatament per un militar simpatitzant de la revolta o per un conjunt de partits que, liderats pels Germans Musulmans, celebrarien eleccions sense gaires garanties que tothom es pogués expressar lliurement. En els 22 països de la Lliga Àrab només hi ha tres democràcies: l'Iraq, el Líban i Palestina, i cap no té res a veure amb les democràcies sòlides. És simptomàtic que el rei de Jordània, per unes protestes molt menys nombroses que les de Tunísia i Egipte, destituís ahir el govern i nomenés un nou executiu que fos més sensible a les peticions dels manifestants.
Avui Europa s'adona que és un continent envellit, en comparació d'un Magreb que és més pobre, més jove i amb ganes de sortir de la misèria i la pobresa que està patint, en bona part a causa de la corrupció i la falta de llibertat. Els Estats Units i Europa s'han dedicat a mantenir governs corruptes i dictatorials per tal de lluitar contra el terrorisme i a tancar les portes del continent a les allaus de persones que cerquen una vida més digna. Mentre aquí lluitem contra una crisi econòmica que causa debats polítics sobre com aprimem les despeses públiques i privades, a l'altre costat de la Mediterrània la gent surt al carrer i és manifesta per fer caure dictadors i demana llibertat per aconseguir una existència més humana. Pot resultar que la llibertat també és important, també per als que només enraonen de beneficis, de pèrdues i de com mantenir-se en el poder en les democràcies del nostre entorn. El que demostren els fets d'aquests dies és que les dictadures tenen mala peça al teler quan la informació i el coneixement arriben massivament a una societat que passa gana i que no accepta règims corruptes i autoritaris. El més important no és ja el que passa avui al món àrab sinó el que pot venir després. La revolta d'Egipte té moltes incògnites i fins a cert punt és perillosa. Però, a la vegada, és el fet més esperançador que ha viscut el món àrab des dels temps de la descolonització.
