els miralls de la ficció
El pes de la frontera
‘Bruc' ens recorda que l'herència de la Il·lustració fa tanta nosa com el TGV a París
Un diumenge d'aquest desembre vaig anar amb tren des d'Ais de Provença fins a Girona. El trajecte, de poc més de 400 km, va durar onze hores, amb quatre d'espera a Montpeller fins que sortís el Talgo, l'únic tren que travessava la frontera. De l'aventura del viatge, el que més em va sobtar va ser quan en arribar a Portbou, la policia espanyola va pujar als vagons per demanar carnets d'identitat i passaport a tots els viatgers. La cosa em va sobtar perquè recentment havia pogut comprovar com la frontera per carretera de la Jonquera ja havia estat enderrocada. Resulta complicat d'entendre dins del context de la Unió Europea, la permanència de la frontera ferroviària. Vuit dies després del meu viatge, s'inaugurava el TGV Figueres-París. Mentre les autoritats espanyoles celebraven amb tot tipus de fanfàrria la posada en funcionament, el dia abans, de l'AVE entre Madrid i València, l'existència d'un enllaç transfronterer amb París no va atraure la classe política. Sembla com si el tema de la relació amb França no generi cap interès, com si la connexió amb París fos innecessària en un país que, per culpa d'un model de vies anacrònic, ha viscut cent cinquanta anys aïllat d'Europa per ferrocarril.
Sempre he tingut la sensació que els afrancesats som tots plegats una espècia en perill d'extinció. França sembla que no vulgui comptar per a Espanya, ni per a Catalunya. La llengua francesa ha deixat de ser una llengua veïna que calia conèixer per convertir-se en una llengua estranya. Els paisatges de la Catalunya del Nord o la Provença cada cop resulten més estranys. La fluïdesa de comunicacions culturals amb les ciutats veïnes és escassa. Els viatges a París han estat substituïts pels viatges a Eurodisney, i allò francès sembla anacrònic, com el producte d'una altra època. Enmig d'aquest context resulta curiós que les pantalles dels cinemes recuperin una figura com el timbaler del Bruc. No tant per l'ambigüitat d'una llegenda que els espanyols van convertir en episodio nacional, sinó pel fet que a Bruc tot allò francès esdevé símbol de barbàrie i sadisme. En un món dominat pel model estètic anglosaxó, Bruc ens recorda que l'herència de la Il·lustració fa tanta nosa com el TGV a París.
