L'arrelament dels milionaris

Els diaris esportius publiquen que el futbolista David Villa “manifesta una voluntat incontestable d'arrelar a Barcelona”. I per demostrar aquesta afirmació, han aportat una prova crucial: el jugador asturià ha comprat un àtic de 500 m² a la part alta de Barcelona. Els detalls no s'han fet esperar: l'àtic val 6,5 milions d'euros i té una piscina interior climatitzada.

A través de sistemes argumentals com aquest, el classisme es reforça com a lògica invisible del pensament. Villa manifesta una voluntat infrangible d'arrelar a Barcelona perquè s'ha comprat un àtic de 500 m². Qualsevol persona amb aparador social (model, cantant, polític, esportista, intel·lectual...) sap que és molt important fer públiques escenificacions de “solidaritat” (per molt obscenes que puguin ser des d'un punt de vista moral).

De manera recurrent els jutges avaluen el risc de fugida d'un imputat basant-se en el patrimoni de la persona: de tal manera que si l'imputat té un patrimoni alt, s'acostuma a interpretar que el risc de fugida és mínim o nul. El rerefons d'aquesta lògica de pensament és diàfan: només la riquesa ens arrela socialment. Només la necessitat de conservar el patrimoni ens concedeix la gràcia de la voluntat de contribuir amb la llei. Villa vol arrelar a Barcelona. ¡Fora complexes teories sociològiques!: l'arrelament és igual a un àtic de luxe que en qualsevol instant podria ser mercaderia solvent en un vector molt concret del mercat immobiliari.

Així doncs, també cal imaginar que aquell indigent que fa anys que viu a l'aeroport del Prat sense sortir-ne mai i que defensa amb ungles i dents el seu precari territori a sota d'una escala mecànica, només està “fent temps”, habita un compàs d'espera entre el res i el no-res, entre el desarrelament i una perpètua fugida immòbil.