Un gran joc d'ous

Com si la data de les eleccions fos una cosa aleatòria, tothom va començar a fer juguesques i endevinalles sobre el dia que votaríem el nou Parlament de Catalunya. Vam tenir coll avall que seria el 24 d'octubre. Tanmateix, en tornar de vacances el president de posat seriós i poc carismàtic no va signar cap document de dissolució de la cambra. José Montilla se'n va anar a la Xina, d'on tothom sap que el van entabanar i que l'únic segur són les fotos del viatget. Fracassat el dia de Sant Martirià, de seguida van dir que les eleccions només podien ser per Sant Ruf, perquè per Sant Ernest ve el sant pare. Res no obsta perquè es facin la vigília de Santa Llúcia, és a dir, per la Mare de Déu de Guadalupe, patrona de Mèxic.

Em rebenta que el primer secretari d'un partit pugui decidir la data de les eleccions al seu lliure albir, segons li piqui l'ull de poll; ja em recargolava la budellada que Jordi Pujol fes i desfés segons els interessos de CiU i les estratègies de, posem el cas, Prenafeta.

Per què juguen cada dia amb la data de les eleccions? És com variar les regles del joc, com fer trampa. Parlar d'interessos i estratègies de partit és un pensament primari, pueril i barat, però és el que hi ha.

L'oposició no és pas immune a la situació de deriva. CiU ha manipulat l'opinió pública en engegar la campanya tan aviat; la va començar a sis sota zero. I la idea que les eleccions han de ser de seguida ha amarat subliminarment la ciutadania. El cronista preferiria que fos obligat esgotar mandats; en tots cas, en cas de crisi, que el partit que governa faci fora el candidat que els ha sortit rave i n'hi posi un altre. Montilla parlava de desafecció, però sembla que ell és el que més s'ha esforçat perquè els ciutadans es desencantin i desconfiïn de la política.

Certament, Montilla té tota la legitimitat d'esgotar el mandat i convocar les eleccions per a després del pont de la Puríssima Constitució, però que ho digui.