El factor humà
Un llençol menys
La lenta mort del comerç tradicional és també la mutació dels seus clients a un temps que ja no tornarà mai més
No només tanca una botiga, abaixa una mica la persiana tot el barri de la Concepció. Això és el que està passant a l’interior de l’Antiga Casa Reus, un establiment dedicat a la roba de la llar des de fa 111 anys, al carrer Bruc de Barcelona, que treballa aquesta primavera sota el reclam d’una enorme pancarta on diu “liquidació total per jubilació”. Això fa que a l’interior del comerç s’hi visqui un ritme frenètic amb un entrar i sortir constant de clientela, fet que amaga l’exercici de catarsi col·lectiva que quasi de manera espontània s’ha organitzat a l’entorn de la mort d’aquest històric local.
Sí, innegablement la gent entra a l’Antiga Casa Reus a comprar-hi i aprofitar les evidents gangues en llençols, tovalloles i altre tipus de roba de la llar, però també hi accedeix per acomiadar-se de l’espai, d’un paisatge amic, familiar, que és una mica com acomiadar-se d’un mateix en vida, intentar assaborir per uns moments allò que un sap positivament que mai tornarà a ser com havia estat fins ara.
I no és pas nostàlgia, ni fluixesa de cames o debilitat d’esperit, és l’ésser humà en la seva essència més primària, és tot un barri que de forma disciplinada va desfilant per la botiga com aquell amic que en va a visitar un altre que sap que li queda poc de vida i, abans del comiat definitiu, vol deixar ben lligada l’amistat en aquesta terra.
I així entren clientes –també clients, però en aquest cas és una dona de cos generós, cara rodona, cabell d’escarola emblanquinada i més edat de la que aparenta– i es queden mirant el lloc, ulls esbatanats i un somriure dibuixat al rostre, mig de nostàlgia, mig de placidesa. I és la imatge viva de la persona a qui li passa tota una vida per davant i no pot evitar d’emocionar-se. “Aquí ja hi venia a comprar la meva mare, i jo hi he comprat molt i ara també ho fa el meu fill”, explica per compartir amb les treballadores i altres clientes les sensacions que li bullen en el cap, i també en el cor, en veure com haurà de tancar dins seu la persiana d’un racó sentimental.
És la Immaculada Peirón Reus, que és la neta de l’Agustí Reus, fundador de la botiga l’any 1913, que ha decidit plegar i entrar en l’estadi de la jubilació. Té 74 anys i ja li toca. Tota una vida dedicada al negoci l’ha convertit en una venedora de primera, com certifica amb orgull d’alumna avantatjada la Dolors, que ha treballat 35 anys en aquesta botiga, tot el contrari de l’altra companya de feina, la Maribel, que tot just hi va ingressar al setembre.
La mort de l’Antiga Casa Reus no la determina la falta de ganes de treballar de la Dolors i la Maribel, sinó els temps moderns de lloguers impossibles d’assumir –un espai comercial veí a la botiga que ara tanca es lloga ara per 4.000 euros al mes– i competència molt difícil d’afrontar, com és el comerç a través del món electrònic amb comanda còmoda des de casa, entrega immediata i, per si no n’hi hagués prou, totes les facilitats de retorn del producte.
Només hi ha una cosa fonamental, en què cap estratègia de comerç electrònic poc igualar l’Antiga Casa Reus; el factor humà en el tracte que la Imma, la Dolors i la Maribel han donat a la clientela. Per això hi tornen aquests dies, per endur-se també cap a casa un boci d’humanitat, quasi com una relíquia.
