Hort, virtut, paciència, premi. Quatre paraules que, encadenades, floreixen aquests dies en un meravellós i singular espai de la Barcelona atrafegada. No és cap miracle, és el resultat de la feina ben feta de part de molta gent.

La primavera no només ha portat el sol, l’aigua i les flors a “l’hort petit” del monestir de Pedralbes, sinó que també, gràcies a les bones maneres que s’hi despleguen i al saber esperar amb calma el moment oportú per recollir els fruits, hi ha deixat un reconeixement de caire internacional, distinció merescuda per la feina que s’hi du a terme.

A criteri dels experts de l’European Heritage Hub, l’experiència que es du a terme a Pedralbes mereix ser destacada entre les deu millors d’àmbit continental en l’impuls de la transformació sostenible dels àmbits urbans. Com en tantes altres activitats, el que es fa a l’hort petit és la demostració que la humanitat ha premut tant l’accelerador que cal aturar-se per reprendre la senda d’aquelles accions que fan que el planeta Terra floreixi esplendorós i no camini cap a la seva destrucció.

El primer que fa emocionant el fet de trepitjar la terra fèrtil de l’hort petit és que aquest mateix espai ja tenia la mateixa utilitat de conreu ara fa 700 anys, el 1327, quan es va fundar la institució monàstica. “És l’hort més antic amb conreu actiu a la ciutat de Barcelona”, diu amb satisfacció el biòleg Joan Solé, una autoritat en agroecologia urbana i primera autoritat hortícola en aquest espai fèrtil de Pedralbes.

Solé és la cara visible d’un conjunt de professionals que han treballat en el disseny d’aquesta experiència i que arrenca de la feina duta a terme per Maria Antònia Martí Escayol, doctora en història de la UAB, que després de passar-se anys llegint tractats de botànica medieval ha vist, finalment, com aquelles plantes llegides i imaginades prenien forma, color i olor a Pedralbes.

Els criteris científics de Martí Escayola més els coneixements adquirits per un equip de paleobotànica després de treballar sobre el terreny a la recerca de vestigis vegetals, va permetre definir els criteris amb els quals s’havia de treballar a l’hort petit per reproduir amb el màxim d’exactitud el que hi passava i s’hi plantava a l’edat mitjana.

Entre el que floreix a Pedralbes hi ha plantes d’armoll, una tija poderosa que s’enfila rectilínia i d’on neixen unes fulles verdes de gruix considerable, carnoses, tant que, per la seva forma, gust i textura, aquesta verdura rep el sobrenom d’espinacs de la carn. En un angle de l’espai hi destaquen unes mates de borratja, planta amb la qual es poden combatre unes quantes malalties.

I així anar configurant una immensa verdor al mig de la qual destaca el vermell sempre entremaliat d’unes roselles. “Són herbes espontànies”, s’afanya a dir en Joan quan algú li fa notar com és possible que una flor tan bonica tingui la consideració de mala herba. “És que no n’hi ha, de males herbes”, insisteix carregat de raó. Com que la cosa va de l’antic camp de conreu d’un monestir, sembla que veure aquesta flor a Barcelona sigui fruit d’un miracle. Però com que això dels miracles està per demostrar que existeixen, millor deixar-ho que tot plegat és fruit de la ciència, la virtut, la paciència i també l’aigua d’una deu de Collserola que hi raja a doll.