Diem dels nens i dels adolescents, que si mi-te’ls, que si es distreuen amb una mosca però resulta que quan necessites una mica de pau no es distreuen amb res, que si tenen dificultats titàniques per concentrar-se... Ens desfoguem, nosaltres els adults, enfocant tota la culpa en les noves tecnologies, i en l’educació reglada, i fins i tot evitem les activitats que requereixen atenció per part de la canalla perquè, si no les segueixen amb una mínima consciència, ens fan perdre els nervis. A nosaltres, que amb la seva edat érem capaços de tenir el cul plantat a la cadira cinc hores seguides i que érem un pou de saviesa si ho comparem amb el poc fons d’armari cultural que acumulen les noves generacions. I mentre els cantem les quaranta, i ens col·loquem en mode queixa permanent, ignorem que som els primers que hem vist com la nostra capacitat d’atenció es desplomava. Preguntem-nos, simplement, si som capaços de mirar una pel·lícula des del sofà de casa, o llegir un llibre al llit, sense treure de tant en tant el cap per la pantalla del mòbil aviam si ha entrat algun missatge o si hi ha cap novetat a les xarxes que pugui ser d’interès. Vivim permanentment desconcentrats, i aquest és l’exemple que transmetem de pares a fills i ni ens n’adonem, però després tot són llàgrimes perquè els que ens succeeixen perden habilitats. Potser és que ens entretenim massa criticant tot el que ve darrere i oblidem fàcilment el que som i el que algun dia vam ser, o no és cert que ens molesta qualsevol acte incívic del jovent, com si no fos cert que va existir un dia en què els que ara ens hem fet grans practicàvem el botellot o cridàvem de matinada pel carrer, sense importar-nos un rave si algú dormia en aquell moment?