Entrem en unes campanyes electorals que decidiran els polítics que hauran de gestionar el territori i la governança del canvi climàtic a Catalunya i a Europa. Els propers anys seran decisius per concertar socialment el full de ruta que ha de mitigar i adaptar l’economia catalana i europea al gran repte ecològic del segle. Optar per descarbonitzar el model productiu el 2050 és una fita colossal que, al ritme que va la implantació de les renovables, es presenta com irreal (només contribuïm amb el 4,6% de tota l’energia renovable d’Espanya). Caldria multiplicar per deu el ritme actual de producció d’energia verda per configurar un nou model energètic no dependent dels recursos fòssils i que substitueixi els 3.000 MW de potència dels tres reactors d’Ascó i Vandellòs.

Els nostres partits independentistes, però, especialment els que tenen possibilitats de governar, no semblen del tot motivats per afrontar amb fermesa la crisi climàtica i per resoldre les resistències socials a les renovables. La utilitzen únicament com a reclam electoralista.

El fitxatge estrella que ha fet ERC per a les europees del meteoròleg de TV3 Tomàs Molina és una operació d’ecoblanqueig. Els republicans prefereixen un científic mediàtic en lloc de reforçar el paper de l’activisme ecologista com reclamaria la seva relació amb el grup d’Els Verds al Parlament Europeu.

El cas de Junts invita a la perplexitat. Fitxen l’empresària Anna Navarro, que ha passat per les grans empreses de Silicon Valley, partidària d’un creixement econòmic aliat de les noves tecnologies (5G, 6G i IA), grans consumidores d’energia, reforçant l’ala liberal de l’organització. Al mateix temps, però, en l’Acord del Vernet es cola entre els petits partits signataris l’associació Alternativa Verda, creada el 1985 de manera personalista, pràcticament inactiva, fet que provoca confusió entre l’electorat fidel al partit Els Verds-Alternativa Verda (EV-AV), que va presentar candidatura a Barcelona en les darreres municipals.

Junts es va comprometre a aprovar un corrent ecologista, com el liberal, socialdemòcrata i “d’esquerres” (referit als militants que provenen del comunisme). Però l’ecologia política ha quedat malauradament apartada de la transversalitat promesa per Carles Puigdemont. “No tenim petroli! No tenim recursos naturals!”, es va lamentar el candidat de Junts a Elna quan va presentar les llistes electorals. Fa 40 anys ja ho deia Jordi Pujol per justificar la nuclearització. Puigdemont es va oblidar de dir que gaudim de molta radiació solar i molt de vent i que si no els utilitzem la patronal elèctrica ho aprofitarà per demanar més electricitat nuclear.

La CUP fa servir com a reclam de campanya Defensem la terra. Un altre país és possible. Emula la tasca ecologista del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) dels anys vuitanta, tot i que cap dels seus candidats o candidates hi va militar. Els cupaires proposen un “canvi de rumb”, però als ajuntaments on han governat no poden presentar un exemple sòlid d’“ecodesenvolupament” basat en del reciclatge dels residus, la municipalització de l’aigua, una ordenança solar, suport a les comunitats energètiques, foment de l’agricultura biològica, rehabilitació energètica d’edificis, creació de zones verdes, transport públic no contaminant, urbanisme social... La CUP es manifesta radicalment contra el projecte de parc eòlic marí a la Costa Brava Nord sense aportar alternatives realistes i a curt termini amb energies renovables per satisfer la demanda creixent de les comarques gironines.

La quarta opció independentista, Alhora, liderada per l’economista Clara Ponsatí i el filòsof liberal Jordi Graupera, deixa la lluita contra el canvi climàtic al paire del creixement econòmic i tecnològic. A l’organització Alhora no li cal ecoblanquejar-se, ja que en farà prou recollint el vot dels emprenyats amb els partits que no van tenir el coratge de declarar de facto la independència. Demanen el suport de “tothom que estigui cansat de votar amb una pinça al nas”.

Celebrem que els partits independentistes, i també els autonomistes com Comuns Sumar (marca blanca d’Esquerra Verda, ex ICV), es pintin de “verd”. Confirmen que els ecologistes que vam començar a parlar dels problemes globals de l’entorn durant els anys setanta i vuitanta teníem raó. Els demanem, però, que rectifiquin el seu postureig; que siguin coherents en el seu exercici parlamentari i que baixin a l’arena on bullen els conflictes ecològics. La democratització i concertació de la crisi climàtica els portarà moltíssima feina.