Opinió

Raça humana

No soc pobre, practico l’‘staycation’

Les coses que distingim com a negatives les tenim més o menys clares. Però hi ha ocasions en què val la pena canviar de prisma amb què observem i projectar una mirada optimista. Hi penso aquests dies, mentre les ciutats es buiden perquè molta gent marxa de vacances però jo formo part del grup que es queda a casa. Una decisió que, ben orientada, pot omplir-nos de joia. Per exemple, sento un enorme plaer en veure com els carrers més freqüentats es van buidant. Agafo el cotxe més de l’habitual, que continua sent poc, pel simple plaer d’aparcar a la primera. Imagino que això em passa perquè no visc al costat de la Sagrada Família –en aquest cas entenc l’èxode–, sinó en una ciutat que no està envaïda pel turisme, així que resistir-me a marxar fora m’obre l’oportunitat de descobrir aquelles joies del territori pendents d’escorxar perquè les tenim tan a prop que ja ho farem algun dia però mai no ho fem. També és una sort poder plantar la tovallola a la mateixa platja que evites durant l’estiu perquè trobar un forat és missió impossible, o eludir les cues al supermercat o el funambulisme al metro per no caure sobre un passatger amb cara de males puces. Sense oblidar que prou estressant és el dia a dia com per afegir-hi la tensió de fer un tetris amb la roba de la maleta per tal que no et cobrin un suplement que val més que el bitllet d’avió. I si ets dels que s’alimenten de mostrar la seva vida a les xarxes, recorda que la imatge d’uns peus sempre funciona i ningú sabrà que no has pogut marxar. Tants són els avantatges que fins i tot s’ha inventat el terme perquè sembli que quedar-te a casa és súper cool: no és que siguem casolans, ni pobres, és que ens hem sumat a la moda de l’staycation.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.