Quadern d’economia
Anar-hi anant, anar-hi anant...
A Catalunya la inversió realitzada per l’Estat oscil·la entre el 20 i el 40% de la que havia estat promesa
La situació no canviarà sempre que no hi hagi una reacció potent i col·lectiva de la població catalana
El 2015, l’Estat omnipotent va donar per primera vegada les xifres que corresponien a les inversions públiques atorgades en el pressupost a cada comunitat i la inversió realitzada. Des d’aleshores les xifres s’han anat coneixent, però a primers del 2024 et donen les que corresponen al 2022. I gràcies!
Les xifres no arriben a través d’informacions del govern sinó a través d’una forma molt més discreta per tal que no surtin a primera pàgina. Suposo que als lectors de Madrid, d’Andalusia o de Castella tant els fa el resultat. Però per a Catalunya és molt diferent, ja que la inversió realitzada oscil·la entre el 20 i el 40% de la que havia estat promesa. Els nostres polítics discuteixen amb el govern omnipotent una major inversió en alguns conceptes, però no sé si tenen clar en concepte de què aquelles xifres que han promès seran rebaixades considerablement quan es tracti de realitzar-les. Si això passés a Andalusia, m’agradaria saber què és el que passaria. Però a Andalusia no passa el mateix ni de bon tros. Pel que fa a la comunitat de Madrid, si es comprometen 100, la realització és de 200.
A Catalunya, la publicació d’aquestes xifres provoca unes serioses i inútils manifestacions d’entitats serioses com el Foment del Treball, la Cambra de Comerç o el Cercle d’Economia, que protesten i fan constar la seva protesta als diaris i altres mitjans de comunicació, però tot queda aquí. No entenc com és possible que una mala passada com aquesta només provoqui una reacció mínima. M’imagino que correspondria tenir una reacció molt més col·lectiva i més dura.
Anar-hi anant, anar-hi anant, anar-hi anant! No hi ha dret que les coses es facin així, tant si es tracta d’un govern socialista, com d’un govern popular. Els catalans som considerats com una potència econòmica dins Espanya, però als quals es pot dominar fàcilment, ja que no van, en general, més enllà d’un discurs a les corts espanyoles o una primera pàgina als diaris de Barcelona.
El tracte que els catalans rebem de l’Estat omnipotent fa riure o fa plorar segons des d’on es miri. Pensem, per exemple, en el corredor mediterrani –que no passa per Madrid– i que seria fonamental per a incrementar el moviment comercial de les comarques mediterrànies, començant per les catalanes. No és un cas únic, ni de bon tros, ja que el mateix passa en altres inversions públiques de l’Estat a Catalunya. No sé exactament el que s’hauria de fer, però no es fa el que s’hauria de fer, sinó molt menys. La Generalitat se’n va a Madrid per a protestar pel dèficit d’inversions i els alts funcionaris de l’Estat s’obliden de la visita tan aviat com el president de la Generalitat agafa l’avió per a tornar a casa. Es podria fer una relació de maltractaments econòmics que Catalunya rep de l’Estat. No hi ha ningú, que jo sàpiga, que s’hagi preocupat per fer una relació seriosa sobre aquest tracte que rebem des de Madrid.
Anar-hi anant, anar-hi anant, anar-hi anant! És totalment previsible que la situació no canviarà sempre que no hi hagi una reacció potent i col·lectiva de la població catalana. Són situacions que afecten tant els ciutadans de dretes, com els d’esquerres, els independentistes o els que treballen amb tota la bona fe del món per a una major autonomia de Catalunya.
