Opinió

El voraviu

És pecat de supèrbia

L’hem confós amb l’orgull tots, i de fa temps, com els nou-rics

Serà difícil, molt difícil, guarir el mal del Barça. Amb una mica de sort aquesta temporada hi haurà alguna opció a la copa del Rei, però ja vindrà just. La lliga es farà molt i molt llarga i la Champions amaga, probablement, una altra sotragada com la de diumenge. No és la desgana dels jugadors al camp, que també. No és el tocar campanes al vestidor i a les rodes de premsa de Xavi, que també. No és la marcianitat sideral de Deco a la secretaria tècnica, que també. No és la solitud alimentada i angoixant de Laporta a la presidència, que també. No és la voracitat o complaença dels mitjans, que també. No és la passivitat i compra de fum dels socis, que també. No és la memòria de peix dels aficionats, que també. És pecat de supèrbia! Pecat de supèrbia de tots i de fa anys. Dels nous temps Laporta, sí. Però també dels temps Bartomeu, sí. I dels temps Rossell, sí. I dels primers temps Laporta, sí. Com nou-rics. No hem paït els èxits. No ens hem comportat amb orgull pel que hem aconseguit després de tants anys de penúries. Ho hem fet amb supèrbia, que hem confós amb orgull, i hem triturat els nostres propis mites. Valverde, Messi, Koeman, Xavi. A Riad hem fet pena al camp, cert. Però també hem fet pena en la socialització en oblidar que l’Aràbia Saudita és el país que és, per calés que esquitxi. I per postres, Vitor Roque. 60 milions amb la caixa buida! El problema del Barça és un pecat col·lectiu de supèrbia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.