Feliços i ximplets
Ens estem acostumant a acceptar amb estoïcisme i resignació l’alça de qualsevol producte o impost
Hem anat a comprar el que ens queda de Reis. A les botigues d’electrodomèstics diuen que no han notat cap increment extraordinari de vendes perquè s’han distribuït de forma regular des del Black Friday fins ara. S’està imposant el “preuvas” (?) i se celebra un canvi d’any a les dotze del migdia per al nens, ai pobrets. Comencen les rebaixes i tot seguit ve el carnaval. Com qui no vol la cosa ja haurà passat una tercera part de l’any. I observarem incrèduls els increments dels costos de tots els productes. Els alimentaris, pel que són d’imprescindibles, ja tenen pujades considerables tot i la contenció de l’IVA. Els dels carburants es mantenen malgrat la lentitud en la transició energètica. Els lloguers han experimentat un important increment i la manca d’oferta es nota en el mercat immobiliari. Les agències de viatges diuen que treballen a tot drap com si el món s’acabés. Els aeroports van plens i les grans destinacions segueixen essent la preferència dels ciutadans. Les administracions han apujat al màxim possible taxes i impostos, sense cap reacció ciutadana en contra. Ens estem acostumant perillosament a acceptar, amb estoïcisme i resignació, l’alça de qualsevol producte o impost. Em preocupa aquest estat d’ànim, inconscient, sobre la realitat, que respon a una acceptació injustificada i indolent que tot, inevitablement, ha de pujar. Els salaris no fan la mateixa progressió i, no obstant, a bars i restaurants segueix havent-hi alegria malgrat tota la despesa acumulada d’aquests mesos. En paral·lel, un terç de la població no arriba a final de mes i la misèria infantil la tenim al costat de casa, per barris i en entorns vulnerables. El canvi climàtic ens farà la guitza però no canviem els nostres costums. Les guerres més properes, de Gaza i Ucraïna, han quedat mig oblidades per Nadal i tot són bons desitjos de cartró pedra. On és la pau? L’alegria dels quatre mesos que van del novembre al febrer la vivim en forma d’anestèsia sota la flaire de centenars de perfums, d’anuncis miraculosos i de músiques diverses. Costums forans ens fan perdre els nostres orígens, però el consumisme desfermat ens fa abraçar-los tots, ignorants com som. Estem perdent la identitat sense ser-ne conscients, pessic a pessic. Us desitjo que l’any que hem encetat sigui millor per a tothom. Ens caldrà, perquè estem bastant ximplets.
