El voraviu
Rampell Ortega Smith
El que és definitori, preocupant, nociu i altament tòxic és la reacció posterior
El més definitori i preocupant de qui és, què pensa i què mou Ortega Smith no és que bufetegi amb el portafolis el regidor de Més Madrid. Tampoc la voleiada d’una ampolla de plàstic buida a la cara del company de consistori. Va ser un rampell de violència injustificable en una institució pública, però de rampells ens n’han agafat a tots més d’una vegada a la vida i, si algú està lliure de rampells, que tiri la primera pedra. El que és definitori, preocupant, nociu i altament tòxic és la reacció posterior, en fred, pensada i meditada, assegut al seu escó. Pel que diu. Per com ho diu. Per la fredor i la mala bava amb què ho diu. Es fa el graciós i recorre a la seva lamentable ironia. Nega l’agressió, assegura crescut que no pensa dimitir i sobretot es retrata quan desitja al regidor de Més Madrid que es recuperi de les greus lesions. Ni el rampell ni el posterior exhibicionisme sàtrapa d’Ortega Smith ens ha d’immutar. No cedim a les provocacions, que és el que busquen. Deixem-los pel que són. Ignorem-los. Nosaltres, a la nostra. Com? Com sigui. Hi ha mil fórmules. Divendres a la nit em va servir The duke (2020), dirigida per Roger Michell, amb Jim Broadbent i Helen Mirren, la pel·lícula que passaven a 3cat. Si no la van veure i no l’han vist, cacin-la i vegin-la. Paga molt la pena. És la història real (1961) del jubilat i activista Kempton Bunton. Carregada de valors i amb una interpretació genial del matrimoni. L’antídot a Vox!
