Opinió

Ombres d’estiu

‘La mirada enjòlita’

A l’Ombra d’ahir vaig acabar nedant al mar. Avui la començo a la platja, potser caminant-hi, o quieta, mirant qui sap què. No sé si també algú em mira. I és així que penso en les pintures de Maria Recasens vistes a la torre de guaita de Sant Sebastià de la Guarda. Belles pintures inspirades pel que la seva autora observa a la platja de la Fosca: dones i homes nedant, estirats a la sorra, eixugant-se, caminant, fent exercicis, asseguts amb les mans al cap, drets damunt de la sorra mirant sense que sapiguem què. Cossos humans (sovint d’esquena i a l’estiu) de totes les edats en una mena de democràcia corporal, i és potser per això que n’hi ha tants de dones grans. També hi ha criatures que neden i juguen. Figures que semblen emergir d’un fons amb un cromatisme radiant. La vida, que, observada fent cas a l’atzar, es converteix en pintura que fa present el seu misteri.

L’exposició du per títol La mirada enjòlita. Recasens feminitza l’adverbi enjòlit, que així el defineix el GDLC: 1) “Amb poc equilibri, sense sosteniment ferm, en perill de caure.” 2) figuradament; “Amb l’ànim en suspens.” 3) antigament: “Dit del vaixell ancorat que es gronxa.” Per a la pintora, recordant que a les embarcacions s’esperava saber quin seria el destí, és una paraula marinera viva: un moment de suspensió en què no sé sap. Pintures fetes joiosament en la incertesa. Amb la mirada atenta a cossos en un moment de lleure, de suspensió feliç dels deures: enjòlit ve probablement del francès en joli (alegria) i sembla pròxim a l’anglès enjoy: gaudir. Amb la mirada oberta cap a l’inesperat: “Lo inesperado esperamos, que se levante, levante un soplo de tiempo fresco”, va escriure Agustín Garcia Calvo. També ho espero.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.