Opinió

Tribuna

Obrir portes d’esperança

“L’esperança no és una utopia ni una idea vaga. És qualsevol petit gest, signe, vestigi o anunci de vida, d’allò que la restaura o vivifica, allò que és capaç de sostenir i generar vida. Però, sobretot, és un anunci que no es cansa, que no desisteix, que no es retira, que no desapareix

El passat d’abril es va estrenar a Catalunya i a tot l’Estat la pel·lícula Si todas las puertas se cierran, promoguda per les Germanes Oblates del Santíssim Redemptor i dirigida per Antonio Cuadri. Una història de tres dones entrellaçades per la realitat de la prostitució i el tràfic de persones amb fins d’explotació sexual, basada en fets reals. S’hi narren els orígens de la congregació religiosa de les Germanes Oblates, impulsada pel benedictí català, nascut a Mataró, Josep M. Benito Serra, i la que en el seu dia fou la institutriu de les filles de la reina M. Cristina de Borbó, Antonia María de Oviedo Schönthal. Una pel·lícula que ha estat guardonada amb el premi Signis Espanya i que, a partir del 4 d’agost, es podrà veure en algunes de les grans plataformes.

La congregació va néixer l’any 1870 i actualment és present a 15 països dels tres continents i a Espanya a 13 ciutats diferents. A Barcelona van arribar l’any 1898 i actualment estan situades al barri del Raval, on disposen del centre de dia El Lloc de la Dona, un espai obert d’acollida, de reunió i d’atenció a les necessitats de les dones que exerceixen prostitució i/o són víctimes de tràfic de persones amb finalitats d’explotació sexual. Un centre on les dones poden sentir-se segures, reconegudes en els seus drets, escoltades i valorades. Afirmava recentment una de les dones ateses: “Quan vinc aquí, el meu esperit descansa.” I és que tot el treball que, discretament i silenciosament, realitza aquesta congregació s’orienta a la restauració de dignitats ferides, l’empoderament, la lluita contra l’estigmatització i injustícia que pateixen les dones, oferint-los atenció social i alternatives laborals realistes com per exemple el taller de confecció, amb la marca pròpia en moda femenina Dona Kolors.

voldria destacar de manera especial l’aportació imprescindible i innegable que aquesta congregació realitza en el món. Em refereixo a la construcció d’esperança. Els contextos de prostitució no tenen res a veure amb la tan mal anomenada “vida alegre”. S’hi concentren multiplicitats de violències, injustícies, precarietats, deutes, pors, explotacions... I davant d’això, l’única opció és l’esperança. I els cristians l’esperança no la basem en el nostre enginy, en la nostra força, en la nostra saviesa..., encara que tinguin el seu paper. La fonamentem en Crist. La fonamentem en el diumenge de Pasqua, la fonamentem en la resurrecció. Perquè descansem en la certesa que la mort, el mal, la barbàrie, les injustícies no tenen la darrera paraula. Al Lloc de la Dona constatem dia rere dia que la vida, malgrat tot, no es cansa d’engendrar i recrear. L’esperança és el que impulsa aquestes dones, fortes i resilients, a no quedar enfonsades o ancorades en el desànim o la desesperació.

I què és l’esperança? No és una utopia ni una idea vaga. De vegades l’esperança es concreta en una cosa tan senzilla i banal com una mirada que et rescata de l’oblit o del judici, un val d’aliments quan tens un nadó per alimentar, un somriure amic quan la pena t’envaeix, o aquesta escolta quan et sents aclaparada, la targeta sanitària o aquest empadronament que et permetrà accedir als recursos socials i de salut o el NIE que per fi et reconeixerà com a ciutadana. És qualsevol petit gest, signe, vestigi o anunci de vida, d’allò que la restaura o vivifica, allò que és capaç de sostenir i generar vida. Però, sobretot, és un anunci que no es cansa, que no desisteix, que no es retira, que no desapareix. Però l’esperança cal anar-la a buscar cada dia, com s’intenta fer al Lloc de la Dona, i requereix un procés. Les mares la coneixen bé, l’esperança. Diu Ernest Rochi que s’espera no per una mancança, sinó per una plenitud, per una sobreabundància de vida que ja pressiona. S’espera per engendrar.

L’esperança és donar prioritat al temps, aturar-se per poder acollir a qui reclama la teva atenció. És iniciar processos d’acostament, de trobada, de vincle amb les dones, que trenquin l’aïllament, la soledat i l’exclusió que pateixen. És privilegiar accions que generin dinamismes nous, que ajudin a teixir somnis, a posar un propòsit a la pròpia vida, una formació per a una nova ocupació. I no és una espera passiva, sinó plena de tenacitat i esforç. És anticipar el compliment d’aquest futur que ha d’arribar operant sobre les potencialitats del present. Fent camí, a poc a poc i només a poc a poc, que és un dels trets del carisma oblat. És també obertura i transformació del present.

Hi ha una església que no habita en temples o palaus engalanats, ni s’aferra a estructures anacròniques de poder, ni en voluntats moralitzadores o condemnatòries, sinó en l’autèntica i senzilla vida evangèlica. La que s’ancora a terra, en tota humilitat ferida amb voluntat de dignificar-la. La que construeix esperança des de la nit més fosca. La que obre portes quan totes es tanquen. Aquesta és l’església en la qual jo crec i en la qual transiten les Germanes Oblates del Santíssim Redemptor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.