El valor de l’esforç
En l’àmbit familiar els models educatius fomenten aquesta preocupant situació amb la laxitud de les normes
En la societat que ens toca viure, l’esforç, la determinació, la constància i la fe en un mateix, estan considerats valors a la baixa, reforçats per un sistema educatiu que infravalora la disciplina i la memòria i per un sistema polític que compensa les desigualtats amb ajuts i subvencions lineals. En l’àmbit familiar, els models educatius fomenten aquesta preocupant situació amb la laxitud de les normes, un proteccionisme exasperant i un increment de béns innecessaris. Els resultats obtinguts no són fruit del treball i d’un esforç continuat, sinó de la pressió que els infants exerceixen sobre els pares. L’adolescència és un punt àlgid d’una problemàtica accelerada per la realitat i per un entorn que promou satisfaccions ràpides i intenses que desequilibren l’escala de valors i dilueixen el valor del treball persistent, ordenat i intencionat, bàsicament perquè no cal. Les noves plataformes digitals emmascaren el pensament crític i fomenten subtils canvis en els costums i en els models de comportament. Esforçar-se està mal vist entre els companys, que ho veuen com un contravalor. En una societat cada cop més competitiva i complexa, la capacitat per resoldre els problemes o per aconseguir algun objectiu a la vida és més costosa. Contràriament al que seria recomanable, les polítiques d’ajuts lineals en forma d’avals, xecs i gratuïtats diverses, tenen més de proteccionisme que de compensació de les desigualtats. Som una societat creativa i emprenedora que té en l’imaginari col·lectiu l’ajut com a recurs fàcil malgrat l’esforç esmerçat. L’abast de la gratuïtat estesa a molts àmbits i la infradotació econòmica de molts serveis fonamentals sacsegen els pilars del benestar. Correm així el perill d’enrocar-nos excessivament en els nostres arguments per mantenir els drets conquerits a força d’ajut i perdem consegüentment els valors de l’esforç, la disciplina i la lluita intencionada que molts han hagut d’exercir per obtenir quotes mínimes de benestar. I no és just ni equitatiu que ens acostumem a acceptar-ho quan molts dels nostres conciutadans ho passen malament malgrat la lluita per viure amb dignitat. Sembla que el sistema deixa per a etapes més avançades de la vida el valor afegit de l’esforç ignorant que res ve donat per naturalesa i tot allò que no es treballa en la infància és molt difícil d’aconseguir en l’edat adulta.
