La nostra copa de la vergonya

O l’Argentina o França s’enduran avui la copa de la vergonya mentre els aficionats viuran un partit d’infart o de ruïna –el jove que ha sacrificat feina, cotxe i xicota per viatjar a Qatar no deu ser l’únic a perdre l’oremus–. La qüestió és si un cop apagats els llums d’estadis i senyals televisius i apagat l’entusiasme de les masses, el règim de l’emir Tamin Hamad aconseguirà bastir una imatge de respectabilitat com a model d’avantguarda reformista dins del món àrab més enllà de la posició privilegiada que li atorguen els petrodòlars. Podríem pensar que sí, perquè quan va començar l’espectacle es va deixar de parlar de drets humans en un país que els vulnera sense cap escrúpol, començant pel fet que s’ha jugat damunt els cadàvers dels 6.800 immigrats que van construir en condicions deplorables els equipaments i infraestructures per a la gran festa (The Guardian, 2021). I continuant per les lleis masclistes i homòfobes denunciades per organismes com Amnistia Internacional, Human Rights Watch i l’oposició a l’exili. Importa, tot això? Ben poc, la veritat: recordem el mundial a la Itàlia feixista (1930), a l’Argentina del cop d’estat (1978), a la Rússia de Putin (2018). El negoci és el negoci i la resta, castells de vent: acusacions tapades del Fifagate (suborns per la designació de seus) o ara el Qatargate al cor de les institucions europees. Mentrestant, el futbolista iranià Amir Nasr-Azadani és a punt de ser executat per la seva defensa dels drets de les dones i cap gran club ni federació s’hi han pronunciat. La copa de la vergonya és nostra.