Opinió

L’‘striptease’ dels banquers

Quina emoció! El Financial Times, la bíblia dels financers, ha publicat un article en el qual explica que set executius de la sucursal de Londres del Santander van anar a veure un espectacle de striptease al The Nags Head Gentlemen’s Club, també de Londres. M’he emocionat de veure que els banquers encara tenen temps per divertir-se i prendre un cafè o una tassa de xocolata.

A Nova York, uns executius del Deutsche Bank van ser acomiadats pels mateixos fets. En el nostre cas, no ha estat així. Si hi ha hagut sancions, el Santander no les ha donat a conèixer. S’imaginen un client del Santander anant a veure un directiu on té el compte i dient-li: “Ja sé que es van divertir molt l’altre dia. Per cert, aprofito l’avinentesa per demanar-li un crèdit de 100.000 lliures esterlines. Si hi hagués algun problema, no em faria res trucar a la seva senyora per si pot donar suport a la meva petició.” El Santander segur que ho entendria. Aquest banc té una llarga història a Catalunya. Els darrers anys del franquisme era l’únic banc que no acceptava els talons escrits en català. La situació va canviar quan el president, Emilio Botín, visità el president Tarradellas, ja en període democràtic, i aquest li demanà que canviés la política del banc i acceptés els talons escrits en el nostre idioma.

Recordo molt bé quan el Santander va arribar a Barcelona mitjançant l’absorció de la Banca Soler i Torra, que era un banc tranquil de la Rambla de Barcelona. Amb el Santander es va acabar la tranquil·litat. El personal de la Soler i Torra es va trobar amb molts canvis que van consistir a enviar un apoderat a una oficina del Santander de la província de Huelva o a la de Vielha, a la Val d’Aran. Ningú es va mantenir en el seu lloc i el banc es va trobar envaït per personal del banc absorbent. Són exemples improvisats.

El Santander té molt bones relacions amb el Banc d’Espanya i el govern de l’Estat espanyol, sigui quin sigui. Fa uns anys, el Banc d’Espanya va descobrir que Don Emilio Botín tenia 500 o 1.000 milions d’euros a l’estranger, no declarats a Hisenda, procedents del seu pare, que volia assegurar una vida tranquil·la a la seva família si el successor del general Franco –que matava la gent, però poc dolorosament– els creava problemes. La xifra que dono potser no és correcta, però en tot cas era molt important i no ve d’un zero més o menys. El Banc d’Espanya va entendre molt bé les raons i les excuses de Don Emilio, li va demanar que regularitzés la seva infracció amb Hisenda i va manifestar el seu respecte per la previsió del pare. És un cas extraordinari sense precedents en la història espanyola, però fàcil d’entendre si tenim en compte que Don Emilio Botín estimava molt el seu pare.

L’enyorat amic Ernest Lluch m’havia explicat la seva visita a la casa del senyor Botín a la badia de Santander, des d’on dominava una ciutat en què Don Emilio controlava, des de l’alcalde fins a l’escombriaire.

Com poden comprovar, he sentit sempre una bona voluntat envers el Santander. Oimés que ara està presidit per Ana Patricia Botín, filla de Don Emilio. En un sector on no hi ha dones en alts càrrecs executius ella és una excepció. La darrera vegada que la vaig veure fotografiada als diaris, era per un judici perquè un executiu italià li reclamava prop de setanta milions perquè li havia ofert el càrrec de conseller delegat del banc i després li havia retirat l’oferta. Però què són setanta milions per al Santander?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.