Opinió

Tribuna

Infiltrats

“La infiltració policial millora la seguretat, malgrat que la ‘praxi’ no sigui l’òptima i de retruc retalli llibertats

Fer gaires escarafalls amb la notícia que la direcció del Cos Nacional de Policia ha admès haver infiltrat agents en el si d’associacions juvenils de perfil independentista és molt arriscat: qui se sorprèn molt sembla que no entén en què consisteix la infiltració policial, ni coneix la necessitat d’aquest tipus d’estratègia, evidentment  col·locada en la rodalia de l’estat de dret, per a la realització d’uns objectius que, quan aconsegueixen millorar la nostra seguretat, a tothom beneficien i dels quals molta gent s’alegra. Això no vol dir que la situació sigui òptima, ja que en la compra de seguretat venem sempre llibertat.

Per què la infiltració en els moviments independentistes joves? Sense anar més enllà de la Transició, l’independentisme s’ha vist parcialment vinculat amb el terrorisme durant l’època de Terra Lliure. Era aleshores aquell un moviment minoritari i el terror, una sortida absurda a les aspiracions d’uns quants que perjudicaven les vides de la majoria. Ara les coses han canviat i ho han fet en dos sentits. D’una banda, la pulsió per la independència ha crescut enormement a Catalunya. Els recents esdeveniments, les errades d’uns i altres en la relació entre les institucions catalanes i les de l’aparell central de l’Estat (no entre Catalunya i Madrid), i el consegüent arrenglerament de bona part de les respectives poblacions a favor d’una o altra de tan oposades posicions, han tensat una corda on evidentment aquestes allunyades tesis s’acreixen mútuament: les victòries independentistes van fer de Ciutadans el partit més votat en unes eleccions autonòmiques no gaire llunyanes, i l’esfondrament quasi immediat dels taronges en part s’entén perquè la gent que va creure en el procés es va sentir estafada i, com a mínim, ha reduït els seus desitjos d’independència a la senzilla i poc combativa opció de votar partits que se senten a imaginàries taules de diàleg o que filosofen sobre la manera de recuperar el pols. És evident que res s’ha acabat, però l’independentisme majoritari sembla ara mateix en stand by.

Això no assegura que no existeixin grupuscles, majoritàriament juvenils, que continuïn creient en la confrontació i l’acció combativa unilateral contra un Estat que entenen repressor i que, per raó d’aquesta idea, puguin contemplar l’ús de la violència. Per què ens hauria de sorprendre? Dia sí, dia també ho llegim en les xarxes socials, malgrat l’actitud vigilant (de vegades no tant com voldríem) dels seus responsables per esborrar-les. A activitats com les que van cremar Barcelona després de la sentència als líders del procés se les etiqueta com a “terrorisme de baixa intensitat” des d’algunes instruccions penals del jutge Garzón i malgrat que la policia entén una errada minorar la seva importància amb aquesta adjectivació. Sí que és cert que plana la tesi que no foren independentistes els que ho provocaren, però per saber-ho cal infiltrar-se en les seves organitzacions.

Gent que aparentment estava molt integrada en la societat catalana, com els nois de Ripoll implicats en els atemptats del 2017, varen resultar un gran perill per a la convivència. L’única cosa que ara lamentem de la infiltració policial d’aleshores és que no fos efectiva i capaç d’evitar el que va succeir. Però no la infiltració.

El record del dolor que van causar Gonzalo Boye, Carles Sastre o Xavier Vendrell, tots tres d’una manera o altra vinculats en el passat a activitats terroristes i malgrat que ara afortunadament estiguin en una altra sintonia, ens recorda que el mal hi és i que les forces de seguretat, totes i a tot arreu, s’infiltren allà on pensen que poden trobar informació per combatre’l. De vegades ho fan malament, i en alguns casos poden fins i tot no fer-ho amb la millor intenció. Se’n diu mala praxi. Però una cosa no treu l’altra i, més que fer veure que ens sorprèn una pràctica tan habitual i estesa en els països del nostre entorn, caldria concentrar els esforços a vigilar que quan actuïn ho facin sempre per la nostra seguretat i afectant al mínim possible els nostres drets i llibertats.

L’estat de dret té quelcom d’entelèquia, perquè la seguretat jurídica pot generar esquerdes en la defensa de l’altra seguretat, la personal, que vol dir en la convicció, més o menys plena, que no serem víctimes de les pulsions dels altres: de les sexuals, econòmiques o vitals, però també de les violències justificades en idees. Ho hem viscut abans; tant costa recordar que cap conquesta en aquest sentit està garantida i que algú s’ha d’ocupar d’intentar-ho?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.