Opinió

De set en set

Greuges i privilegis

Cada data destinada a una reivindicació escoltem la mateixa cançoneta amb frases com “i quan serà el dia de l’home, eh?”, als voltants del 8 de març; i el 28 de juny: “Oh, és que no hi ha un dia de l’orgull hetero.” Tot de persones ofeses alcen la veu perquè es parla de “lo seu” perquè durant uns dies –màxim una setmana!–, mitjans i institucions destinen atenció, sovint cosmètica, a un col·lectiu discriminat. És predictible. I irritant.

I és que tan important és reivindicar els greuges que ens afecten com ser conscient dels privilegis de què gaudim, per una raó o una altra. Em puc sentir discriminada en molts àmbits per ser dona, per tenir ja una edat en la qual ningú em valorarà físicament ni professionalment, per voler utilitzar sempre la meva llengua al meu país, per patir les retallades al benestar social i per un llarg etcètera. Però el fet de no ser lesbiana, ni racialitzada, ni transgènere, ni maltractada per la meva parella, ni immigrant sense papers, ni patir discapacitats, per no esmentar que treballo asseguda davant d’un ordinador en lloc de netejant cambres d’hotel a preu fet, em situa en una posició molt més avantatjosa que les que viuen una o unes quantes d’aquestes condicions. No costa tant entendre-ho, oi?

Ja no parlem d’aquesta paraula avui tan gastada, l’empatia, perquè sovint és una pantalla en el sentit més ampli del terme, sense més recorregut que l’autoindulgència. Parlem de consciència i de solidaritat, també a l’hora de reclamar millores per als altres i de no limitar-nos mentalment al que ens afecta. És de primer de justícia social.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.