Opinió

Quan els morts ens visiten

Segons l’etiqueta, avui hem d’anar a posar els nínxols ben macos

Segons marca l’etiqueta de Tots Sants, avui hem d’anar al cementiri a veure els avantpassats, portar-hi flors i posar els nínxols ben macos. No he seguit mai gaire aquest protocol, les convencions socials no han estat el meu fort, per desgrat de la meva mare, a qui sempre li hauria agradat que tingués allò que ella en deia “do de gents”. L’últim cop que vaig ser al cementiri va ser fa un any i mig, el dia que la vam enterrar. En plena pandèmia, no vam poder ni fer-li el comiat que ella volia. Per caprici del virus, els enterraments havien passat a millor vida. Queda pendent de fer, però els dos últims anys no han estat gaire amables i tot han estat entrebancs. Ara ella és amb el meu pare, en un nínxol del cementiri de Calonge. En aquest petit edifici de morts, al pis de sota hi ha els avis, i al de dalt hi viuen ells, amb la companyia d’unes fotos que vaig deixar-hi de les seves netes. Sobre el marbre, una foto d’ells dos de costat mirant cap al mar des de la terrassa de la casa de Sant Antoni. Com tantes altres coses, també li he dit adeu.

Demà es veu que és el dia que els morts visiten els vius, però fa temps que em venen a veure sense avisar. Amb el meu pare –que va morir ja fa uns anys– vaig somiar que era al llit de l’hospital, i jo l’agafava a coll i me l’enduia. Sec, fràgil, lleuger, arrugat, amb un fil de vida. No deia res, ni tan sols obria els ulls. El portava arran de mar i ell es mullava els peus. I al cap d’una estona li feia notar que semblava que no feia tanta panxa. I quan tornàvem els metges confirmaven que ja no hi havia malaltia. I jo pensava en les cèl·lules dolentes que encara tenia al pulmó. Però havíem tornat a guanyar temps en aquesta contrarellotge que vivim. Amb la meva mare, quan sec a l’ordinador encara tinc sovint l’impuls d’agafar el telèfon i trucar-li, com feia cada dia només per sentir-la, però aviat recordo que ja no és possible. Entre les fotos del mòbil en tinc una que vaig fer a la residència de la gent gran de Palamós, on va estar-se les últimes dues setmanes de la seva vida. Aquell dia estava més contenta perquè havia pogut posar-se guapa, i portava una camisa de dormir de flors que li agradava. A la foto se li veu el braç per sobre dels llençols, i porta un braçalet amb el seu nom. Ens tornarem a veure demà?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Has superat el límit de 5 articles gratuïts d'aquest mes.

Continua llegint-nos per només

1

Passi d'un dia

48

Subscripció anual

Ja ets subscriptor?

Inicia sessió

[X]