Absència de líders (1)
Mires i no veus ningú. Penses en el milió de persones del 10 de juliol, i en els milions que hi podíem ésser, i no pots destriar quina persona, quin polític podria canalitzar aquesta força, aquest clam que supera la caricatura del català emprenyat. Som molts més dels que es pensen, però som incapaços d'articular un moviment que faci trontollar els pilars d'aquesta Espanya que volen única i indivisible. Els mals vénen d'antic, segur. Pensava en un fet viscut amb Narcís Serra, quan era conseller de Política Territorial i Obres Públiques del govern de Josep Tarradellas, i he recordat tots els catalans que en aquests anys han estat ministres a Madrid i de què ens han servit. (Per si algú no els recorda, els ministres catalans de la democràcia han estat: Anna M. Birulés, Josep Borrell, Carme Chacón, Joan Clos, Celestino Corbacho, Julia García-Valdecasas, Ernest Lluch, Joan Majó, Federico Mayor Zaragoza, José Montilla, Josep Piqué, Eduard Punset, Joan Rovira Tarazona, Narcís Serra i Jordi Soler Tura.)
Mai havíem estat tan vilipendiats com ara, però la culpa no és del txa-txa-txa. Serra és el polític català que va arribar més amunt, com a vicepresident de Felipe González quan ja tenia l'Aznar al clatell. Va deixar la Generalitat per ser alcalde de Barcelona (1979), i el desembre de 1982 va començar a fer la gara-gara als militars com a ministre de Defensa, i tenia el seu mèrit, pels que recordem la sang franquista que corria per les venes dels militars. Doncs bé, l'any 1978 els qui ens movíem en l'àmbit social als pobles gironins vam ser cridats a una reunió amb el conseller perquè volia conèixer de prop les nostres lluites: Salvem les Gavarres, Defensem el Ter, les plantacions d'eucaliptus, etcètera. Amb condescendència, Serra va escoltar les nostres reivindicacions i no es va comprometre a res però ens donava un bri d'esperança, fins que a l'hora de marxar d'una altra porta en sortia en Tarradellas, que s'havia reunit amb el president de la Diputació, l'alcalde de Girona i altres càrrecs franquistes. Aleshores ho vaig tenir clar: a nosaltres ens donaven per la menjadora, i en Tarradellas feia la feina amb els qui encara tenien la paella pel mànec.
