Opinió

De set en set

‘Le petite mort’

Se suposa que ja ho hauria d’haver paït, però quan es tracta de descriure la càrrega emocional que m’injecta un concert de Love of Lesbian, la cosa se’m complica. Potser perquè cal parlar d’atmosferes interiors, de sensacions multiplicades, d’electricitat limfàtica i d’una admiració fonda cap a una banda que, per sobre de tot, vessa humanitat. Mentre la gent canta, salta i fa fotografies per no perdre la memòria, jo quedo embalsamada amb la sincronia, la complicitat i allò tan sexi que no es pot fabricar davant de cap mirall perquè es té i punt. El seu nou disc, VEHN (Viaje épico hacia la nada), té una cançó insuperable: El mundo. Santi Balmes la canta a més de dos metres de terra, davant de la bateria turquesa de l’astromàntic Oriol Bonet. A sota, una pantalla fa girar un globus terrestre, blau, lluminós, net, com el del Petit Príncep però sense baobabs. La mandolina de Jordi Roig arrodoneix la llàgrima. La veu potent de Ricky Falkner casa amb l’energia ciclònica de Marc Clos i amb la perícia dactilar de l’elegant Dani Ferrer. I l’home del somriure perfecte, Juli Saldarriaga, que es marca uns solos de guitarra de calces a terra. LOL fa passos de màgia dalt de l’escenari i et convida a entrar en una sessió catàrtica de meditació transcendental en què veus ulls, boques, mans, instint i colors. Tot és epidèrmic i tot es torna blau. És la seva feina, em diuen els haters, però LOL sempre hi posa una mica més. I és aquesta mica més la que et pot fer canviar la manera d’estimar, de suspendre l’erosió de la vida, de no renunciar mai més al sud o d’inclinar-te cap a la bellesa. Perquè sota l’aigua, com a l’espai sideral, el temps passa diferent.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.