Opinió

LA GALERIA

Els hem enyorat

Ai de nosaltres, pobres pescallunes, si no tinguéssim aquest tresor folklòric que exhibim amb tanta ufana

Ha passat avall la festa major del meu poble, marcada és clar per la pandèmia, i amb una absència important: no s’ha pogut ballar el ball de gegants, cavallets i mulassa. És, de llarg, el que hem enyorat més. Perquè una festa major sense el nostre folklore local, històric i tan arrelat en l’esperit dels pescallunes ve a ser, tal com deia el gran Baudelaire parlant d’altres mancaments, com una senyora molt guapa a qui li falta un ull.

Que el nostre primer ball de festa el tenim molt arrelat tots els vilatans, n’hi ha mostres a dojo, n’esmentaré una que he viscut en persona. Amb uns amics hem anat algunes vegades a fer música (música més aviat de nyigo-nyigo) a l’escola bressol del poble. Mentre cantem En Jan petit, Quan les oques van al camp, Deu pometes té el pomer, etc., nens i nenes (de dos, tres i quatre anys) estan asseguts a terra, escoltant i picant de mans. Però quan amb el piano comencem a tocar La Pastoreta, la Matadegolla o la Sardana curta, que són temes musicals dels cavallets, com si tinguessin una molla al cul, immediatament s’aixequen tots i es posen a ballar, imitant els gestos, el punteig i els salts dels cavallets. I cada vegada m’ha vingut pell de gallina, perquè cada vegada ha resultat increïble, entranyable.

Aquest ball de cavallets, gegants i mulassa, tan curiós com elegant i original, és un valuós document viu de la dansa tradicional catalana. L’origen que el motivà ens és incert i desconegut, diguin el que diguin alguns entusiasmes locals. És un ball les primeres referències escrites del qual es remunten al segle XVIII, i ha esdevingut símbol inequívoc i manifest de la nostra celebració, carnet identitari i ADN de tots els santfeliuencs (i santfeliuenques, oidà).

Ai de nosaltres, pobres pescallunes, si no tinguéssim aquest tresor folklòric i històric que exhibim amb tanta ufana i solemnitat. Ai de nosaltres, perquè la nostra festa major seria una cosa neulida, banal i sense ànima. Per això no em puc estar de dir que els hem enyorat molt, i així ho subratllava concretament el nostre alcalde en el parlament previ a aquesta festa confinada d’enguany, que es va emetre per la televisió local. Ai, perdonin: com que sempre parlo del meu, del nostre poble, he oblidat de dir que es tracta de Sant Feliu de Pallerols, a la Garrotxa meridional, tal com deia Josep Pla, que, en una visita curta però intensa, se n’enamorà o quasi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.