L'esquerra es queda sense arguments

El triomf del PSOE l'any 1982 va ser rebut amb un estat d'eufòria col·lectiva. Ben aviat, algunes decisions del govern de Felipe González –OTAN, LOAPA, el descobriment de la beautiful people i el poder econòmic...– van escenificar els símptomes d'un canvi polític que amb les atzagaiades d'aquests trenta anys van culminar la setmana passada amb l'anunci de Zapatero de rebaixar el sou dels funcionaris, congelar les pensions i retallar la despesa social. En el benentès que són temps molt difícils i que la majoria d'empreses passen serioses dificultats, no es discuteix tant el fet d'enfrontar-se al funcionariat (un vertader poder a l'ombra i que s'ha d'analitzar a part) sinó el cant del cigne del que es podien entendre com a polítiques d'esquerres d'un govern socialista. El cas català confirma que no hi ha diferència si a Madrid governa el PP o el PSOE, però la incapacitat que ha demostrat l'executiu per afrontar la crisi des dels dies que ni tan sols la volia reconèixer fa feredat. Això em porta a unes declaracions de l'escriptor E.L. Doctorow que sosté que sempre ha estat més fàcil per la dreta arribar a la gent. I citava el psicòleg W. Reich que va dir que «la ment de l'home mitjà està construïda pel feixisme. És molt més fàcil per la dreta arribar a aquest costat antediluvià de la gent, a les seves pors, a les seves ansietats, que no pas per l'esquerra apel·lar a la raó». Doctorow, un autor tan interessant com poc conegut a casa nostra, reconeix que a l'esquerra també hi ha irracionalitat. Sigui com sigui i perduda la batalla dels equilibris, l'esquerra europea està pagant una factura molt cara, i si Zapatero, que representava una figura emergent, no té més solucions que retallar pensions i despesa social, val més que governi la dreta, almenys tindrem clar amb qui ens les haurem.