De reüll
A favor de les cartel·les
En un text explicatiu deficient és on comença l’avorriment en un museu
M’agraden les cartel·les dels museus. Perdó, m’agraden els museus amb bones cartel·les. Per bones entenc que em suggereixin mirades a les obres d’art. No que me les imposin, dic que me les insinuïn (fins i tot puc no estar-hi d’acord). Per bones cartel·les també entenc que les pugui llegir sense necessitat d’una lupa. No sé per quina estranya raó en molts museus tendeixen a reduir el cos de lletra dels textos explicatius a la seva mínima expressió. A vegades pengen tortes. I esgrogueïdes perquè fa un munt de temps que no les renoven. En una cartel·la deficient és on comença l’avorriment en un museu. Les cartel·les no són en absolut secundàries. N’he llegit recentment d’esplèndides a l’exposició de gravats de Rembrandt de la Col·lecció Furió, al centre cultural de Terrassa. Però aquesta sensibilitat per transmetre coneixements i sentits és poc habitual: sovint és més interessant qualsevol informació arreplegada a internet que la que et trobes en una cartel·la. Tampoc entenc que, sobretot en art contemporani, es prescindeixi de les cartel·les. Que cadascú ho interpreti com vulgui, diuen. Sí, però no. Una bona cartel·la és una creació personal. El museu del Prado acaba d’engegar una iniciativa fantàstica en el marc del seu bicentenari. Ha convocat un concurs que anima el públic a redactar les cartel·les de cinc de les seves obres més mítiques. Les millors lluiran a les sales.
