Democràcia descafeïnada

Mariano, solamente, segurament, ha estat un dels capítols més ben trobats del conegut Polònia, programa de sàtira política de Televisió de Catalunya. Per una banda, per la fantàstica imitació de Queco Novell, que va entronitzar un Rajoy amb dots de Rubianes que feien honor a la trajectòria i el llegat del còmic “galaico-catalán”. Per altra banda, perquè el guió del programa servia perquè els gags emesos, un darrere l'altre, posessin de manifest la gran paradoxa de la democràcia espanyola: des de La Moncloa la volen vendre moderna, però la realitat ens posa davant d'un país de pandereta que encara ha d'aprendre molt. Espanya ni de bon tros és un alumne avantatjat de la classe com alguns es pensen; de fet, com s'ha cuit i s'ha posat en escena l'últim debat d'investidura, el cap de setmana de Tots Sants, ha evidenciat que la democràcia espanyola encara és ben descafeïnada.

Primer. El més mediocre de la classe ha pogut arribar a ser president del govern. Mariano Rajoy, explicava l'editor Quim Torra a Twitter, ha fet “política de l'aranya”, teixint de mica en mica, sigil·losament, la teranyina i ha esperat amb paciència que les víctimes hi anessin caient. Ben cert, l'immobilisme ha sortit vencedor davant d'aquells qui, malgrat estar disposats a plantejar noves ofertes a la ciutadania, han estat incapaços d'arribar a acords. La capacitat d'arribar a pactes encara escasseja a l'Espanya messetària.

Segon. La investidura va ser possible gràcies a una abstenció gratuïta per part del PSOE, després de depurar internament els elements més rebels amb l'establishment socialista. L'actual gestora del partit ha presentat l'abstenció com un sacrifici per a l'estabilitat del país: argument ben poc sòlid i incapaç de reforçar el relat d'aquesta organització si tenim en compte que, a l'altra banda d'aquesta suposada estabilitat, encara queden moltes targetes opaques, comptabilitat en B, Power Points per aprendre a finançar-se irregularment i comissions de tot tipus. La lectura és senzilla: el PP esquitxat pel Gürtel manté el poder gràcies al PSOE cacic dels ERO. Són dues cares d'una mateixa moneda: dos grups d'interès que volen tapar-se les vergonyes perpetuant el bipartidisme que els ha portat fins aquí; i, és clar, sempre posant els independentistes catalans com a excusa de tots els mals.

Tercer. L'excèntric Rodríguez Ibarra tenia clar que la socialdemocràcia no s'havia fet per donar la veu a la militància; que la democràcia representativa estava en l'essència del socialisme espanyol: és a dir, uns quants remenen les cireres i viuen de la política i molts d'altres voten anestesiats cada quatre anys. Personatges com l'exlíder extremeny reforcen el martiri i la llegenda de Pedro Sánchez, ara convertit en paladí d'una militància que, suposadament, voldria recuperar el control del partit. La “batalla de les dues roses” no s'ha acabat; viu una treva mentre es recompten les forces amb què compta cada bàndol. El caïnisme a l'esquerra mediterrània és permanent i per això li costa tant teixir alternatives de govern sòlides.

Quart. Ni democràcia representativa, ni democràcia participativa. Avui, la democràcia és mediàtica. L'actual configuració del Congrés dels Diputats –i de molts altres parlaments, també el català– ens ha permès conèixer una colla de líders que, en lloc de treballar l'argumentari des d'una base teòrica sòlida, passegen per la cambra a còpia de piulades, gesticulació histriònica i política de titular cada vegada que pugen al faristol. Legítim?, sí; m'agrada?, no. Líders que són adorats pels votants enganxats a les xarxes socials pel divertimento que els donen. Dos exemples: el discurs punyent, a cop de piulada, que Gabriel Rufián no va poder acabar durant el segon debat va tenir més de disset mil repiulades i setze mil m'agrades; la cita als “presumptes criminals” amagats a la bancada, de Pablo Iglesias, igualment com la plantada que va fer tot el seu grup parlamentari abans de la primera votació, van recórrer tots els informatius. Política adaptada a la modernitat líquida, política efímera.

Cinquè. La cultura periodística d'aquest país oblida la divisió anglosaxona de facts & comments i s'entesta a creure que una cridòria a La Sexta Noche és tan analítica com un article interpretatiu al The New York Times. L'inforteinment domina les graelles dels canals comercials de màxima audiència, que s'alimenten de la política de titular que surt de les cambres. Periodistes que fan de jutges –Eduardo Inda contra Pablo Iglesias, per exemple– pensant que són guardians de les essències de la nostra societat. Déu meu! Democràcia mediàtica? Més encara: democràcia televisiva (i en blanc i negre).