Paisatge

Qui sap com seria l'Empordà sense Maragall, l'Empordanet sense Pla o el Port de la Selva sense Foix i Sagarra. La construcció literària del paisatge és una idea acceptada i amb densa circulació acadèmica. Alguns afirmen que el paisatge és sempre una invenció, pura literatura. Aprenem a veure el que tenim davant del nas gràcies a les metàfores que ens subministren els escriptors. L'emoció davant el contacte directe amb un paisatge acaba per materialitzar-se en una imatge literària. Josep Pla observa el perfil de la badia de Cadaqués des del mar i en es Baluard hi veu el cap d'un aguilot que està a punt d'alçar el vol... i ja no podeu deixar d'incorporar aquesta imatge en la mirada sobre aquell entorn. Es pot afirmar que s'ha estat a Castella si un no ha transitat pels versos de Machado? Hi ha qui pensa que sense “entrar” en un poema de Machado no hi ha manera de saber descodificar aquell paisatge. Sí, els paisatges, com les nacions hi són, però s'han de construir amb paraules per poder identificar-los. Joyce es va autoexiliar dels excessos catòlics i nacionalistes d'Irlanda de ben jove, però es va passar la vida escrivint obsessivament sobre Dublín des de París, Trieste o Zuric. Joyce va crear el Dublín que, ara, masses de turistes –tant si han llegit Joyce com si no–volen visitar. Dublín existeix, però no seria “Dublín” sense la petjada literària de Joyce. Els exemples són nombrosos i tenen efectes tangibles. Em diuen que aquest estiu, al Camino de Santiago tot eren ciutadans sud-coreans: un escriptor d'aquell país ha escrit una novel·la d'èxit ambientada en aquell entorn. A la costa catalana, a l'època d'entreguerres, els culs blancs (pels pantalons que portaven els barcelonins) van donar forma literària al paisatge on vivien els culs blaus (pels pantalons dels pescadors). El fenomen fa que els paisatges més rurals o perifèrics que consumim hagin estat cultivats per escriptors de ciutat. Els portuguesos ho diuen d'una manera un punt ofensiva i brutal: “Portugal és Lisboa. La resta és paisatge.”