Opinió

Tribuna

Aprendre ara com cal

“Eliminat el mètode fal·laç per repetició mecànica inconscient, podríem considerar tres vies per aprendre: la de la pràctica, la del pensament i la de la tècnica
“Algunes decisions dels qui dirigeixin la innovació educativa al país em fan basarda: generen més treball d’oficina i ‘funcionaris’ de despatx que no pas accions educatives de debò

Observo que els meus alumnes, i també els meus col·legues més joves, aprenen d’una altra manera: sovint ni pensen ni fan les coses de manera “seqüencial”, amb esquemes establerts, processos rígids trets d’un manual paginat a la manera clàssica, sinó que salten d’una cosa a l’altra, empren eines variades (intuïtives, amb dreceres o enllaços, etc.), i també esperen ser avaluats d’una manera no redaccional, sinó “per situacions”. A més, tots vostès hauran comprovat que força gent no llegeix ja res: ni textos legals, ni articles d’opinió, ni novel·les i encara menys poesia. Em consideraré afortunat si vostè aguanta fins al final d’aquest breu article. Solucions? Les proposo als darrers paràgrafs.

Tots aprenem contínuament: satisfer la curiositat i cercar respostes als nostres interrogants és inevitable. Des de temps immemorials lluitem, tots i cadascú, per entendre, recorrent al que sigui: la religió, la família, alguna pseudociència –o una ciència, si tenim sort–, a l’egoisme hedonista dels vicis o també aplicant aquell principi quasi estoic segons el qual “qui dia passa any empeny”.

I en educació, què passa? Força acadèmics es pregunten què i com cal ensenyar avui dia. Defujo entrar, aquí i ara, en la cansina –tot i que interessant– distinció entre “instruir” i “educar” (llegeixin Condorcet). Sí que subratllo tres fets: (a) en tots els àmbits –avui dia– els coneixements superen el temps disponible per assimilar-los. L’Enciclopèdia de Diderot i D’Alembert tingué 150 redactors i unes 72.000 entrades; la Viquipèdia supera els 60 milions d’articles, amb més de 100.000 autors. D’altra banda, (b) la intel·ligència artificial, tot i ser un trending topic, no té ni cos ni mans, senzillament són “dades”; els humans, en canvi, tenim experiència sensorial i una vida real que connecta amb el món físic. I, finalment, (c) tot i l’espectacular progrés tecnològic, segueix vigent la reflexió relacional i la vàlua orientadora –allunyada dels simples algoritmes– dels valors, dels ideals, de les morals.

Coneixen la tècnica del ‘tripling’? Els missatges i les paraules es recorden millor en grups de tres. “Veni, vidi, vici” n’és un cas popular, com també aquell altre: “Salud, dinero y amor”. Eliminat el mètode fal·laç per “repetició mecànica inconscient”, podríem considerar tres vies per aprendre: (1) la de la pràctica, amb el principi “learning by doing”, que preconitzava el pragmatista Dewey, entre d’altres; (2) la via del pensament, desenvolupant les capacitats que els filòsofs escampem, com són les analogies, els contraexemples o les deduccions; i (3) la via de la tècnica, vinculada tant a la creació artística com a les múltiples tecnologies i pantalles.

Llegir de manera profunda és actualment realment rar, més enllà de cercar un paràgraf per fer un “copy and paste” o per sortir-se’n en un joc d’escapada. L’única solució és començar llegint bé en veu alta a un altre, de manera atractiva –i no només en contes per a infants– per aconseguir que el plaer de l’escolta els mogui a seguir-ho fent per ells mateixos. Ara no puc desenvolupar més aquest suggeriment. Successivament arribarà l’escriptura de qualitat: en això les intel·ligències artificials generatives semblen superar-nos (immediatesa, autoregulació, compliment de les normes sintacticogramaticals): aquest article el redactarien millor i més ràpidament que si ho faig jo, però no tenen consciència. Expressar les idees, i revisar-les, és l’única opció que ens du a la vita contemplativa d’arrel aristotèlica (Ètica a Nicòmac). Els clàssics ja educaven per a un món canviant, sense potser saber-ho: no eren carques –com són alguns polítics actuals de dretes– sinó “experts”, amb experiència d’humanitat.

Segons la ‘segona llei de Clarke’ (1973), “l’única manera de trobar els límits del possible és anant més enllà d’aquests mateixos límits, i endinsar-se en allò que creiem impossible”. Tot i aquesta invitació clara a cercar nous camins, els he de confessar que algunes decisions dels qui dirigeixin la innovació educativa al país em fan basarda: generen més treball d’oficina i funcionaris de despatx que no pas accions educatives de debò. Qui salven els trastos, com sempre, són els docents de primera línia. Allà és on es viu la realitat educativa.

Aleshores, què cal, per ‘aprendre’, en els temps que corren? Convé (a) tenir una ment reflexiva, i aturar-se de tant en tant; (b) dirigir bé la curiositat natural aprofitant adequadament l’accés a dades disponibles a cabassos; i (c) refermar la convicció d’on volem anar, i amb qui, i de com volem ser: no vivim eternament i hem de fer coses que valguin la pena.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.