Opinió

Concerts d’estiu

No li demanis que canti ni que balli ni molt menys que et salvi l’ànima

Per regla general, quan un candidat parla en un míting electoral, ho fa per parlar de política, oi que sí? Si aprofités el privilegi del micròfon i que l’auditori calla obedient, com si es trobés a classe, per explicar receptes de cuina, tingues per gairebé segur que el públic no trigaria a engegar-lo a pastar fang. El mateix passa amb el capellà, el rabí o l’imam. Durant l’homilia se centren en allò que interessa al feligrès: la salvació de la seva ànima. Que provin de comentar i analitzar des de la trona els resultats de l’última jornada de lliga, a veure què passa... Si vas al mecànic a canviar els olis, no vols pas que t’arregli la persiana. I si vas al barber, res de pantalons a mida. Se’n diu donar el servei adient, el que has demanat. Tanmateix, per una estranya raó, quan un cantant puja a dalt de l’escenari, se sol permetre el luxe de donar la tabarra entre peça i peça predicant les seves cabòries, arengant a una ideologia determinada o explicant gat on hauria de cantar llebre. El públic, vet-ho aquí, calla submisament en comptes de reclamar que de l’import de l’entrada se li descompti el temps dels sermons i filosofades... –Oh, és que en això consisteix la tolerància, que tothom pugui expressar-se... N’estàs segur? M’estàs dient que la tolerància és un valor perfecte en si mateix, un universal platònic, un logos cristològic que ens ha impregnat ja abans de pensar i que ens impedeix tenir sentit analític de les coses? Vols dir que no confons tolerància amb esperit acrític i amb conformisme acomodatici? –Va, no n’hi ha per tant, ja cantarà de seguida... Sí, és clar, i mentre no ho faci, toleraré que provi d’adoctrinar-me amb les seves reflexions de tot a un euro, oi? Potser aquests callaments –que no silencis– són la metàfora de l’actual docilitat del poble català. Un poble que ha anat adotzenant-se i empassant-se tantes rodes de molí com ha interessat als firaires gramscians, sabedors de quin peu calcem: un 36 quan la llesca fa el 40. Bé, el columnista ho deixa aquí. Ara et toca a tu, lector, activar el teu esperit crític i aprovar o desaprovar la seva opinió, exposada, naturalment, en una secció d’opinió. No li demanis que canti ni que balli ni molt menys que et salvi l’ànima. Que ja sabies quin pa s’hi donava, en aquesta pàgina, i bé que l’has pagada...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.