Opinió

De reüll

Caritat i solidaritat

A Madrid ja fa temps que hi passen coses increïbles, pròpies d’una involució perversa que mai hauríem imaginat. L’última pensada dels polítics de la capital espanyola és la de reivindicar les propines a bars i restaurants. N’han fet un anunci que dispara tots els comptadors de vergonya aliena, apel·lant a aquests òbols humiliants com si fossin la solució als problemes dels cambrers, concretament “al compliment dels seus somnis”. Ni en el pitjor dels malsons de tornada al franquisme més ranci i caspós ens hauríem imaginat una propaganda com aquesta. Ara es veu que en lloc d’un salari i unes condicions dignes, segons certs dirigents, la vida dels treballadors depèn en part d’una caritat amb retrogust de nacionalcatolicisme.

Perquè cal diferenciar molt clarament la caritat, que sempre s’exerceix des d’una posició dominant d’un superior a un inferior, de la solidaritat, que s’esdevé quan hi ha transferència d’ajut o recursos entre iguals. I tot i així, sempre hi ha matisos per fer. Aquests dies a Catalunya vivim l’eufòria de la solidaritat, amb grans recaptes i maratons radiotelevisades. Sense menysprear gens la tasca que hi ha al darrere, especialment la divulgadora, es fa difícil no pensar en la part de fracàs d’una societat que fa que calgui aquesta pirotècnia mediàtica per arribar allà on no arriben les arques públiques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.