Si en l’última dècada les xarxes socials han servit per alliberar la informació i treure el petit periodista que hi ha dins de cada un de nosaltres, també han deixat a la vista algunes (massa) misèries humanes i petits maquiavels capaços de qualsevol cosa per aconseguir clics i seguidors: la idea que la causa s’ho mereix ha generat una nova manera d’entendre la qualitat del producte i posa en perill l’esperit crític que tant va costar de cultivar des dels mitjans de comunicació compromesos durant les últimes dècades del segle passat.

La crisi de la covid-19 va generar a les xarxes gigabytes d’informació on el més difícil era treure’n l’aigua clara. I alguns interessats busquen repetir el patró sobre el conflicte d’Ucraïna, generant missatges contradictoris on l’espectador poc avesat es perd.

La facilitat d’accés a la informació posa de manifest la crisi dels clàssics sistemes de distribució de les notícies, però també fa més necessari que mai el periodista de veritat: el que, acostumat a buscar la veritat en contextos on topen interessos polítics i econòmics, està disposat a anar més enllà de les opinions dels protagonistes. Ni les xarxes ni els mitjans no tenen la veritat absoluta. Per trobar-la cal escoltar periodistes (en plural) de veritat.