Cada vegada que s’anuncia la mort del català, hi ha un català que cau mort en algun lloc. Podria ser una de les lectures possibles de la famosa frase de Peter Pan referida a les fades, criatures secretes que viuen gràcies a la convicció amb què la mainada de bon cor s’hi aferra. Els parlants tenim també, per sort, una base màgica sobre la qual sostenim el llenguatge, pastada amb els petons de bona nit de la mare, l’extravagància dels enagos d’alguna besàvia presumida i la fortor de copa i caliquenyo dels cafès. El mestre Fabra invocava, per salvar els buits de la gramàtica, el “geni de la llengua”, que seria la nostra fada prelingüística xiuxiuejant el so que ens falta rere l’orella, per més que les lleis s’entestin a decretar que vivim d’una llengua morta.