Opinió

Keep calm

Esglésies

Un amic anglès m’envia imatges dels recents aldarulls pels carrers de Barcelona. Algunes, em diu, les devies veure des del balcó de casa teva. Amb les destrosses s’hi veuen pintades amb símbols que denoten els tres fronts de l’explosió social: estelada, falç i martell, puny alçat violeta. En una hi apareix la paraula “revolució”, que el remet al seu interès per la guerra civil a Catalunya i la revolució social que va durar el que va durar, però que segueix fascinant estudiosos d’arreu. L’amic evoca la crema d’esglésies del 36 (el periodista John Langdon-Davies, veient cremar la del Carme a la Rambla, va escriure, amb toc d’ironia anglesa, que el barroc català cremava la mar de bé). Ara, però, el meu corresponsal observa que en aquesta revolució “dels contenidors” no hi veu esglésies cremades. Efectivament, les esglésies ja no són percebudes com a objectius de la fúria revolucionària. En algun aspecte, no es pot dir que no anem progressant. Els anglesos valoren les esglésies pel que representen com a patrimoni de la tradició. Per això el poeta Auden va quedar tan decebut quan va passar per Barcelona durant la guerra i es va adonar que els incendiaris de temples eren del seu mateix bàndol. Alguna cosa fallava. El respecte per aquests espais, més enllà de la seva funció religiosa, el va expressar millor que ningú un altre poeta anglès, Philip Larkin. En un poema extraordinari hi descriu com entra a una església buida i es treu el barret i “les pinces dels pantalons”. Un s’imagina la bicicleta de Larkin al porxo i en el detall inesperat, gairebé còmic, de les pinces de ciclista hi endevina el gest definitori d’una civilització.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.